A Argelers

Hi ha l’error, hi ha la infàmia, hi ha la hipocresia i també existeix la desmemòria. I, després, la bona fe, l’estricte comportament moral de qui sap que té la raó tot i que, tenint-la, pot acabar derrotat, perquè "la força pot destruir l’ànima". Ho deia Camus i ho va repetir Pedro Sánchez a Argelers, aquella platja que va ser inhòspita i cruel, inhumana, i que, ara, en aquest febrer fastuós de cel blau i gairebé primavera, és una desolada sorra d’hivern a mercè del vent, atuïda per la tristor de la temporada baixa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un error és voler fer bé una cosa, però equivocar-se en algun detall. Sánchez en va cometre un. La insòlita ofrena de roses en forma de bandera constitucional que atacava la memòria republicana dels que jeien a Montalban i a Cotlliure. No calia. Amb la reivindicació de l’exili n'hi havia prou. Un acte de dignitat institucional que arribava tard, massa tard, però que arribava. I va ser hipòcrita quan va recordar, amb aflicció, que "els ports no deixen atracar vaixells plens de persones malaltes i famolenques". ¡Però si fa gairebé dos mesos que l’Open Arms és al port de Barcelona sense poder sortir a salvar famolencs i malalts!

La infàmia és el tuit execrable de Toni Albà i la desmemòria és d’aquells que van xiular sense recordar que molts dels que van morir i van malviure a Argelers també lluitaven per la llibertat de Catalunya, per la "pàtria desada en un cofre", com deia Machado.