Dues mirades
Trist i roí
Els qui aclamen, perdonen o consenten atropellaments i desvaris com el boicot de Cotlliure, l'atac a CCOO o el sectarisme de Toni Albà també en són còmplices
Hi ha una cosa pitjor que dir feixistes a familiars de republicans exiliats després de la guerra civil dir feixistes a familiars de republicans exiliats després de la guerra civili mirar de boicotejar el primer acte de sol·licitud de perdó del Govern democràtic espanyol amb víctimes del franquisme. Hi ha una cosa pitjor que atacar la seu de CCOO brandint un nacionalisme que juga a les barricades o denominar vaga general a una aturada amb una incidència mínima en la indústria i impulsada pel Govern. El que és veritablement trist i roí és buscar excuses per intentar maquillar tanta deslleialtat a la memòria i la realitat.
Ja sabem que l’aparell propagandístic és l’èxit més gran del procés. Sabem que els mitjans públics estan al servei del maquillatge, del relat i del que faci falta. I també sabem que, per creença, talonari o vanitat, hi ha un eixam d’‘influencers’ mediàtics sempre disposats a denigrar qualsevol acte o proposta que parteixi de la ribera sud de l’Ebre i a regalar arguments per salvar-los la cara –quina missió més àrdua– als seus.
Aquesta Catalunya amb esquinçalls s’està convertint en una càrrega molt pesant per a bona part de la seva població. L’estelada no ho pot cobrir tot. Els qui aclamen, perdonen o, simplement, consenten tants atropellaments i tant desvari també en són còmplices. Entre la Catalunya independent que diuen anhelar i la que estan deixant hi ha una tros tan llarg com la que separa l’humor del sectarisme masclista i menyspreable de Toni Albà.
