Les abraçades de Jordi Cuixart

Em sap greu fer-me pesat, però quan un s’enamora no pot evitar-ho. Hi ha una mena de necessitat constant de repetir-se. I a mi el que em passa és que estimo Jordi Cuixart, la seva forma i la seva firma, les seves paraules i les seves mans, les que per donar la benvinguda a tothom, vingui d’on vingui i pensi com pensi, treballen.

L’últim cop que el vaig veure va ser a la presó de Lledoners. Es movia molt, pels diferents locutoris, somreia estesament, tal i com li hem vist fer aquestes dues primeres setmanes de judici. Teixia, ja de lluny, el sentit comú que desitjaries en tantes circumstàncies de la teva pròpia vida. Cuixart és un desig honest, un animal polític, com canten les Oques Grasses, porta vida als ulls. I preguntava per mi i pels del meu voltant, i poc d'ell. I molt de tot el que passava fora. Fins i tot em va fer recordar l’últim estiu que vam passar a Menorca, menjant calamars a la romana, el seu plat preferit. Perquè Cuixart sempre és l’altre. Mai centre, sempre perifèria.

Aquests dies he pensat molt en ell. No només quan esperava la seva declaració al Suprem sino també llegint -tant les preguntes com les respostes- del llibre 'Tres dies a la presó', una conversa extensa que ha tingut amb Gemma Nierga. La periodista ha sabut, com sempre, treure partit del cuixartisme, que consisteix en mai no contradir l'altre.

Notícies relacionades

Jordi Cuixart: "Els espanyols han d'estar orgullosos de l'1-O"

Tercera setmana del judici al procés

Mentre el llegia em venien ganes de tornar-li a sentir la veu però també de tocar-lo i abraçar-lo. Perquè si alguna cosa enamora de Cuixart són les seves abraçades. El Jordi és d’aquests homes que saben fer-ne. I quan te’l trobaves de lluny pel carrer, l’anaves a buscar ràpidament perquè entre els seus braços et reconfortés amb una mena d’escalfor cap una vida més neta, justa i confiada.

Com us ho diria... Cuixart és, de tots els homes que estimo, el que més ràbia em fa no poder compartir-lo. És l’home que, quan Nierga li pregunta si valora més la bellesa o la intel·ligència, respon ‘bellesa’, perquè sap que en allò bell hi ha vida, intel·ligència.