El laborisme torna als anys 80

La deserció de nou diputats i la d’afiliats del Partit Laborista han obligatJeremy Corbyn a canviar la direcció de la seva política sobre el ‘brexit’ i a donar el seu recolzament a un segon referèndum. El partit ha hagut d’arribar a una situació extrema de perill, a témer una sagnia difícil de tapar, perquè finalment el seu líder abandoni l’ambigüitat amb què ha gestionat tot el procés.

L’històric partit (119 anys de vida dels quals en 33 ha exercit el poder) ha tingut líders de tot tipus, bons i dolents, però pocs de tan incapaços com l’actual dirigent en un moment d’extrema gravetat com el present, en què es debat el futur constitucional del Regne Unit. En el laborisme britànic (com en tots els partits democràtics) hi ha hagut sempre dues ànimes situades a un costat i a l’altre de la divisòria entre esquerra i dreta. Quan la primera s’ha apoderat de la direcció, ha aparegut la crisi i la divisió.

Michael Foot no va poder evitar la ruptura  

Va passar a començaments dels anys 80 del segle passat. Michael Foot, un laborista de l’ala esquerra del partit, va arribar al lideratge com el candidat de consens, com l’home capaç d’unir un partit molt dividit que acabava de perdre el Govern, incapaç de frenar un terratrèmol conservador anomenat Margaret Thatcher. Foot, malgrat el seu verb afilat com un estilet i la seva molta cultura, no va poder evitar que el laborisme es trenqués ni que el que quedava hagués de fer una llarga travessia pel desert que va durar 14 anys. Quatre potents exministres se n’havien anat el 1981 per fundar una nova formació política situada en el centre, el Partit Socialdemòcrata (SDP). El motiu, la seva total oposició a la política laborista que advocava per la sortida britànica de la llavors Comunitat Econòmica Europea, a la qual exigia el desarmament nuclear unilateral.

Sense el verb ni aquell bagatge intel·lectual de Foot, Corbyn va arribar també al lideratge des de l’ala esquerra. Ho va fer per succeirEd Milliband després d’haver sigut, durant més de tres dècades, un fosc i silenciós diputat. Contrari també a la Unió Europea i partidari del desarmament nuclear unilateral, la seva candidatura al lideratge per al qual competia amb quatre aspirants més va ser impulsada per uns diputats convençuts que no resultaria elegit, però que al partit li convenia que s’hi presentés per ampliar el debat. Cras error. Corbyn ha liderat un partit endinsant-se en la divisió entre el bloc de diputats i les bases més radicalitzades.

Divisió generada pel 'brexit'

Des del primer moment el ‘brexit’ ha demostrat ser altament tòxic, perquè ha generat divisió a tot arreu. I el laborisme no ha sigut excepció. Corbyn s’ha posat de perfil. Ni l’ha defensat obertament ni l’ha condemnat. Íntimament, està a favor del ‘brexit’, però ha mantingut una ambigüitat que al final ha hagut de cedir en part al recolzar ara un “vot popular” segons les seves paraules. Si en el referèndum del juny del 2016 el 37% dels votants laboristes es van manifestar a favor del ‘brexit’, avui el 80% dels afiliats és partidari de romandre a la UE.

Malgrat la toxicitat del ‘brexit’, hi ha altres factors que contribueixen a augmentar la fractura interna del laborisme i a estendre la rebel·lia contra el seu líder. Són factors que Corbyn no ha sabut atallar, com ara la condescendència davant antisemitisme, que l’ha perseguit des del primer moment. El dirigent laborista sempre ha fet una defensa tancada de la causa palestina, però aquesta defensa l’ha portat a adoptar actituds antisemites, actituds, d’altra banda, compartides.

Notícies relacionades

Els laboristes recolzaran que es convoqui un nou referèndum del 'brexit'

Els laboristes fan el pas cap a un nou referèndum sobre el 'brexit'

En el seu esquerranisme acrític també figura la tebiesa sobre la crisi veneçolana salvant la figura de Nicolás Maduro i l’ambivalència cap a Vladímir Putin per l’intent d’assassinat per enverinament de l’agent doble Serguei Skripal i de la seva filla, que va tenir lloc al Regne Unit. L’última gota d’aquesta profunda crisi són les amenaces a molts diputats díscols de no ser seleccionats com a candidats en les pròximes eleccions.    

Tot això passa a la casa laborista. En la conservadora, la situació no és millor i allà poden perdre molt més, és a dir, el Govern. El més desmoralitzador per a molts laboristes és que, atès l’estat també lamentable del Partit Conservador, si es convoquessin avui unes eleccions, les continuarien guanyant els ‘tories’ i ho farien no per escassos mèrits propis. Ho farien gràcies al rebuig que provoca el líder laborista incapaç de treure partit del caos que regna en el partit del Govern i de l’extrema debilitat de la primera ministra. El record de Michael Foot i del laborisme radicalitzat i perdedor dels anys 80 continua viu.