Des d'Urkullu fins a Zoido

Aquesta setmana ha sigut rellevant no només per al judici del procés al Tribunal Suprem, sinó per acostar-nos al que va passar a Catalunya els dies anteriors a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Aquí van tres apunts ràpids i parcials.

Primer. De les declaracions de Mariano Rajoy parlant d’"assetjament" i de Soraya Sáenz de Santamaria d’"assetjament violent" no es dedueix forçosament l’"alçament violent" que caracteritza el delicte de rebel·lió. Tampoc del que ha dit l’exministre de l’Interior,Juan Ignacio Zoido, sobre grups organitzats que es resistien, fins i tot «seient a terra», perquè les forces policials no entressin a les escoles. Hi va poder haver delictes, però sembla exagerat relacionar-los amb un alçament violent.

Segon. La compareixença de l’exministre Zoido ha sigut interessant. S’ha defensat –bé o malament, és una altra cosa– dels advocats defensors, convertits en fiscals de la polèmica actuació de les forces policials l’1 d’octubre. Però la possible rebel·lió, o intent de rebel·lió –en especial del conseller Joaquim Forn, el defensor del qual, Javier Melero, va ser qui havia demanat la compareixença de Zoido– no podria haver existit sense alguna participació –activa o passiva– dels Mossos. No s’entén, doncs, per què el judici contra la cúpula dels Mossos (també per rebel·lió) no s’està veient ara al Suprem, sinó que és un cas futur a l’Audiència Nacional. És una estranya anomalia de la instrucció. ¿Pot el Suprem condemnar per rebel·lió uns i un altre tribunal –l’Audiència Nacional– no fer-ho a d’altres? Sembla un absurd, però el Suprem ho ha permès.

Finalment –políticament molt rellevant– hi ha el testimonid’Iñigo Urkullu. El més interessant és queCarles Puigdemontacceptava la nit anterior al 27-O, i fins i tot a primera hora del matí, convocar eleccions i que no hi hagués ni DUI ni 155, la idea del ‘lehendakari’ per evitar el xoc de trens. Però després va confessar a Urkullu que no podia convocar eleccions per una espècie de rebel·lió interna. Les incoherències de l’independentisme van portar a la DUI, potser no només simbòlica perquè seguia les lleis del 6 i 7 de setembre, però sens dubte d’una ineficàcia total (excepte per forçar el 155).

És Puigdemont qui li demana la mediació el 19 de juny. Rajoy escolta el ‘lehendakari’ al juliol i després hi ha moltes gestions per evitar el xoc de trens. No s’entén, doncs, per què Rajoy no menteix, però sí que menysté aquests tractes per evitar el 155 (del qual Urkullu aixeca acta que Rajoy no n’era gaire partidari).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una raó és que Rajoy és Rajoy. L’altra és no desautoritzarPablo Casadoen la seva croada contra el “relator”. I n’hi ha una tercera. Urkullu era un mediador de Puigdemont, dels que volien –com a mínim– obrir el meló de l’autodeterminació. Per a Rajoy no era un mediador, sinó un camí a explorar perquè mai va acceptar negociar el referèndum.

Curiós. El mateix li acaba de passar aPedro Sánchez. No ha volgut parlar de l’autodeterminació per salvar els seus Pressupostos. Amb idèntica resposta de Puigdemont: estripar les cartes. Esperem que el 28-A no tingui les mateixes conseqüències que el 27-O del 2017.