LLARG TERMINI
La xacra de la vivenda
El sector de la vivenda necessita un pla de xoc que necessàriament ha de passar pel fet que els polítics s'asseguin amb els que tenen els pisos
Pis en lloguer a Ciutat Vella (Barcelona). /
A Espanya hi ha un greu problema d’accés a la vivenda que ve de lluny, que s’ha convertit en el principal motiu d’ansietat per a les famílies, i que no es resoldrà amb el precipitat decret de lloguer que ha elaborat el Govern de Pedro Sánchez. Malgrat que la Constitució consagra al seu article 47 que tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i adequada, els poders públics no han promogut en el passat les condicions necessàries per prevenir l’especulació, més aviat el contrari.
A Espanya no només els bancs van fer diners amb el ‘boom’ del totxo. Els ajuntaments i les comunitats autònomes van engreixar les seves arques gràcies a la requalificació de terrenys públics que després van ser venuts a promotors privats. La fiscalitat de la vivenda, amb taxes com l’impost de béns immobles (IBI), la plusvàlua municipal o el controvertit impost d’actes jurídics documentats, també va suposar importants ingressos per a autonomies i ajuntaments.
Malgrat que durant la crisi econòmica milers de pisos van quedar buits en mans dels bancs i de la Sareb, ni el Govern de José Luís Rodríguez Zapatero primer, ni el de Mariano Rajoy després, van ser capaços de pactar amb el sector financer un canvi de vivenda a canvi dels fons milionaris que es van injectar per rescatar al sector de les caixes d’estalvis. El deute del rescat financer es va socialitzar, però els pisos van quedar en mans d’operadors privats que van pagar per aquests pisos molt poc.
Com a conseqüència d’aquesta desídia, la vivenda de lloguer social suposa actualment només un 3,5% del mercat total, mentre que els pisos de propietat representen un 77,1% i el lloguer a preu de mercat, un 13,8%.
Els col·lectius vulnerables es troben en una situació d’extrema fragilitat ja que el lloguer de mercat puja mentre que els sous no s’han recuperat als nivells d’abans de la crisi. En paral·lel, els bancs han limitat la concessió d’hipoteques ajustant el perfil de risc del client perquè no es torni a repetir el que va passar durant l’època d’eufòria del totxo. Com a conseqüència, en l’actualitat la majoria dels desnonaments es produeixen en pisos de lloguer que són propietat de particulars, fons d’inversió o d’empreses.
La situació és tan delicada que el decret del Govern, per més que tingui bona voluntat, representa un pedaç. El sector de la vivenda necessita un pla de xoc que necessàriament ha de passar pel fet que els polítics s’asseguin amb els que tenen els pisos (immobiliàries, bancs i fons com Blackstone, etc.) per analitzar de quina manera es pot crear un parc de vivenda social i un mercat amb uns lloguers més assequibles abordant a fons la fiscalitat i la limitació de preus. L’obligació de les administracions és buscar solucions que beneficiïn els ciutadans. I no utilitzar la vivenda com una arma electoral.
