El partit hereu del PDECat

El gran problema del sobiranisme no és ni la falta de lideratge ni la falta d’estratègia. Les dues coses existeixen. El lideratge partidista l’ostenten Carles Puigdemont des de Waterloo i Oriol Junqueras des de la presó. L’estratègia també existeix. Es tracta de dissimular fins a l’extenuació els errors del 2017 (i els anteriors, algun protagonitzat també per qui escriu això) per escapar-se de la necessària rendició de comptes que tot projecte polític deu als seus votants i que per al sobiranisme ha quedat ajornat, en bona mesura comprensiblement, sine die.

La pregunta és si aquests són els lideratges i aquesta és l’estratègia que li convé a la Catalunya sobiranista vistos els resultats. Però qüestionar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és impossible. ¿Qui pot ser tan malvat, des del mateix sobiranisme, com per posar en dubte la vàlua i encert de qui és a la presó o a l’exili? S’entén, humanament, la tebiesa, dissimulació o camuflatge dels crítics i que ningú vulgui renunciar al valor electoral en forma de vots que sempre té el xantatge emocional. És més fàcil convèncer amb l’estómac que amb el cervell.

Res a dir dels que comparteixen (i són moltíssims) les decisions que es van prendre i es continuen prenent; l’última, precipitar eleccions generals. Aquest bloc, siguin quadros de partit, governants o ciutadans, és coherent. Pensen que es fa i diu el correcte. Viuen confortablement instal·lats en els discursos de qui continua ostentant el bastó de comandament del sobiranisme.

El problema és per als crítics i els que van arribar o van arribant a la convicció que estan redactant la crònica d’un desastre anunciat i observen, impotents, com la proposta continua insistint en l’error disfressat de jugada mestra. Estan tenallats i viuen permanentment entre l’espasa d’una lleialtat que no volen trencar obertament i la paret d’unes conviccions que ja no resisteixen més contradiccions (afegeixin-hi també el càlcul personal per gestionar les seves carreres polítiques). Si parlem de votants, són els que no tenen cap altra alternativa que la de revalidar d’una manera acrítica la seva confiança o quedar-se a casa per cuinar i menjar-se el seu vot amb patates.

L’entorn del PDECat i JxCat és on tot això resulta més evident per la negativa de Carles Puigdemont a redefinir la seva estratègia obertament (cosa que sí que ha fet Junqueras), fallida políticament però rendible emocionalment. En sopars, cafès i esmorzars aquests crítics es lamenten en bucle mentre continuen abonats a la inacció. Es parla de ciutadans orfes de vot, d’estratègies equivocades, de tornar a situar la política al centre del tauler sense renunciar a res i de consolidar una oferta electoral que permeti al sobiranisme projectar-se a llarg termini escapant-se del bucle en què viu sotmès. Són reunions vanes i inoperants. Costa galvanitzar energies amb tant de càlcul personal pel mig.

El conflicte de les llistes

És en aquesta heterogènia família política que s’està entaulant una batalla duríssima arran de la confecció de llistes per a les eleccions generals i, en menor mesura, les europees. No és només pels noms. És una batalla pel projecte polític que cal oferir al votant.

Puigdemont vol guanyar aquesta vegada totalment el partit del qual encara és, formalment, militant. Arriba el moment en què cal deixar el PDECAT sense oxigen, devorar-lo del tot. És una substitució de persones i també de projecte polític el que s’ha projectat. Legítim, és clar. Però és el que és i pot ser que ho aconsegueixi.

Notícies relacionades

El PDECat i la Crida busquen un pacte per evitar la guerra de cara al 28-A

El PDECat s'inclina per fitxatges pròxims a la Crida sense forjar una coalició

Falta veure com es defensa el PDECat. Les seves primàries són només un acte intern i poden no tenir cap valor, en tant que des de Waterloo s’ha deixat clar que la llista o es fa a gust de Carles Puigdemont o no hi haurà acord. Pot acabar de qualsevol manera. Però el que segur que no passarà és que desapareguin totes les persones que se senten confortables en un espai polític que reculli el substancial –el vergonyós, que n’hi va haver, no fa falta– del llegat del que al seu dia va ser CDC i ara, amb més pena que glòria, intenta representar el PDECat.

I com el mercat del vot també acaba funcionant, és només qüestió de temps que el PDECat pugui heretar-se a si mateix si s’atreveix a reivindicar-se, o que un altre partit vingui a substituir-lo reivindicant-se com a legítim hereu. Serà petit o gran en funció de l’habilitat de qui el piloti i arribarà quan el mercat del vot ja no suporti la costura del vestit en el qual s’ha instal·lat el sobiranisme. Quan trenqui l’estretor de mires en la qual viu segrestat al servei de les agendes personals.