Les conseqüències del liberalisme extrem: un debat que cal tenir

Fa uns dies, el periodista Arcadi Espada va ser expulsat d’un programa de televisió després que justifiqués per què creu que els pares que decideixen tirar endavant un embaràs sabent que el fetus té alguna mancança haurien de ser obligats a sufragar tots els costs de l’atenció que la persona necessitarà al llarg de la seva vida. L’argument principal era que es tractava d’una decisió egoista que pagàvem tots, i que calia alliberar l’estat de l’obligació de tenir cura dels ciutadans nascuts en aquestes condicions. Val la pena analitzar la proposta.

No és el primer cop que algú exposa una hipòtesi semblant: altres intel·lectuals han demanat expulsar de la sanitat pública les persones obeses o les que fumen malgrat que saben que això els perjudica. El senyor Espada porta aquest raonament al límit defensant una eugenèsia que podria semblar construïda sobre fonaments científics sòlids. Al cap i a la fi, és el que fa la natura: la selecció natural no és altra cosa que la supervivència dels individus més aptes i l’eliminació de l’ADN dels més dèbils del genoma global de l’espècie. Això és el que ens ha permès evolucionar fins al que som ara. Però els qui festegen amb aquestes teories s’obliden d’un fet bàsic: la civilització significa precisament allunyar-se de la dictadura de les lleis naturals. Com més avançada és una societat, més protegeix i integra als seus membres febles. A més, tots els intents d’aplicar l’eugenèsia han topat amb una trista realitat: perquè funcioni cal trepitjar alguns drets humans essencials, i no podem permetre que això passi una altra vegada.

Un problema clau

Pressionar per fer avortar un fetus amb “imperfeccions”, que és el que proposava el senyor Espada, transferint la càrrega econòmica als pares si cal, té un problema clau, que és definir quin és l’ideal que s’ha de perseguir. És un concepte massa nebulós per donar-li tanta rellevància. Qui en decidirà els límits? Els polítics? Si algun dia és pogués predir 'in utero 'l’orientació sexual d’una persona, hi ha partits que argumentarien que seria millor que només nasquessin ciutadans heterosexuals. Prohibirien també que gent com jo tinguéssim fills per a què no els passéssim la miopia (o, ja que hi som, la calvície o el nas gros), cosa que allunyaria els meus descendents dels estàndards desitjables? Quan s’agafa aquest camí, el desnivell cada cop és més pronunciat, i aviat ens adonem que no podem frenar. La història ens hauria d’haver ensenyat que al final sempre ens hi espera un abisme.

Les teories del senyor Espada no es poden descartar sense més pel fet de ser una 'boutade', perquè per desgràcia són factibles més enllà d’entorns dictatorials. De fet, son un exemple, sens dubte extrem, d’una teoria social recolzada en els principis liberals. En podem veure l’aplicació en un país tant civilitzat com els Estats Units, on aquest liberalisme s’està exagerant des de l’arribada de Trump al poder, fins al punt que l’estat desatén alguna de les necessitats bàsiques (salut, educació...) d’una bona part dels seus habitants. Tot perfectament justificable segons la seva manera d’entendre la democràcia. En general, Europa parteix d’un codi ètic diferent, però hi ha cada cop més partits admiradors del model americà que voldrien que l’estat reduís una despesa social que consideren injusta.

Rebatre les teories amb les mateixes armes

Notícies relacionades

La carta d'un pare amb una filla amb la síndrome de Down a Arcadi Espada "¿Quant he de pagar per la vida de la meva filla?"

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per tant, aquest és un debat que cal tenir, enlloc d’intentar amagar-lo sota l’estora. Cal recordar que el senyor Espada és un dels ideòlegs i fundadors d’un partit al qual avui en dia voten milions de persones, que hem de suposar que s’han llegit i accepten el seu programa o, si més no, combreguen amb les línies mestres del seu pensament bàsic. L’auge recent d’aquest partit, i altres de la mateixa corda, que discuteixen la socialització d’alguns serveis o certes prerrogatives individuals, ens podria abocar a un estat on es consideri acceptable aquest liberalisme profund.

Per això crec que va ser un error treure’s del davant el senyor Espada enlloc de rebatre-li les teories amb les seves mateixes armes, tot i que no dubto que la decisió va fer pujar l’audiència del programa, que el cap i a la fi és el que importa en aquests casos. Hagués sigut més important, socialment parlant, donar l’oportunitat a l’espectador d’entendre que hi ha un format de govern, en principi democràtic, en el qual casos propers als que es plantejava no serien del tot impensables. Ho dic sobretot perquè aviat hi haurà unes eleccions, i estaria bé que la gent sabés en quins valors creu el partit que tenen la intenció de votar.