La memòria inútil

Fa uns dies, de sobte, vaig recordar que el 2003 el músic italià Sergio Cammariere va quedar finalista al Festival de San Remo amb la cançó 'Tutto quello che un uomo'. Vaig taral·lejar la cançó i, com que no m’agrada especialment, vaig preguntar-me com era que la recordava amb tanta precisió. No hi havia cap raó aparent. Amb la mateixa ingravidesa recordo, per exemple, que la primera dona de l’escriptor anglès Evelyn Waugh també es deia Evelyn, o quina era la matrícula del primer cotxe del meu pare, un Renault 6, o que el carrer dels Petons, a Barcelona, és un cul de sac (no sé si amb intencions metafòriques). O que Vladímir Putin assegura que el seu avi va ser el cuiner de Stalin. Són, ja es veu, fets aleatoris, que més aviat semblen respostes d’una tarda jugant al Trivial Pursuit, i tanmateix deu voler dir alguna cosa que les recordi.

Notícies relacionades

Barra al Suprem

Guanyadors a la defensiva

Joe Brainard i Georges Perec van excel.lir en l’art de la memòria inútil: el van convertir en llibre. "Recordo les jaquetes Nehru de coll rodó", escrivia Brainard. "Recordo un ball que es deia la ‘Raspa’, escrivia Perec. Tots podríem fer les nostres llistes de records i serien igualment curioses, però no sé si els joves, que ja han crescut amb la presència constant de Google a la punta dels dits, sempre amb una resposta per a tot, saben apreciar les virtuts i els defectes d’alimentar-se de records innecessaris. Hi ha l’efecte sorpresa, la memòria que et serveix en un instant concret alguna cosa inesperada, però el contrapunt és la tirania de l’oblit: la convicció que hem perdut per sempre desenes de fets, sensacions o paraules que van ser importants, i ja són impossibles de destriar de la faramalla, per entrenats que hi estiguem.

Aquests dies, al judici del procés, moltes preguntes dels fiscals i de la defensa comencen igual: "¿Recorda ...?" Més d’un cop m’ha sorprès amb quina precisió fotogràfica testimonis com el senyor Enric Millo o el senyor Diego Pérez de los Cobos recordaven alguns fets, i en canvi d'altres que van tenir lloc el mateix dia es perdien en la dimensió borrosa d’una multitud. Semblava una memòria domesticada per no ser inútil.