L''annus horribilis' del Reial Madrid

Un 5 de març, a tres mesos del final del curs, el Reial Madrid va arxivar la temporada. El KO davant l’Ajax a quarts de la Champions va tancar la setmana tràgica de l’equip blanc, noquejat en els dos partits precedents de Copa i Lliga –també al seu estadi– pel Barça. Tres Champions seguides, i quatre en cinc anys, van quedar enrere en una nit que, per si sola, va destapar les carències d’una estructura que els títols europeus havien camuflat.

El Madrid és un club presidencialista com n’hi ha pocs avui a Europa. Una entitat, per exemple, sense director esportiu i que es mou segons la línia del seu president. En un futbol tan summament professionalitzat com el del segle XXI s’entreveu una limitació excessiva. I que s’agreuja quan l’entrenador (Zinedine Zidane) i l’estrella (Cristiano Ronaldo) decideixen anar-se’n després de guanyar l’última Champions. Un avís que ningú va semblar entendre després de cap altre gran èxit, cert, que no havia d’ocultar que l’equip va acabar la Lliga a 17 punts del campió, el FC Barcelona.  Des d’aleshores, la improvisació ha marcat els passos de l’entitat blanca. Es va fitxar de pressa i de mala manera al seleccionador Julen Lopetegui en vigílies del Mundial, i se'l va acomiadar als quatre mesos. El relleu, un interí com Santiago Solari, no ha frenat la deriva. La suficiència complaent de la plantilla també va arribar a la llotja al no cobrir la baixa de Ronaldo. La conseqüència ha sigut un 'annus horribilis' i la sensació que la reconstrucció sembla molt complexa.