El pitjor és guanyar. Els joves i les apostes

El fill d’una coneguda va perdre 7.000 euros (de la seva mare) en les apostes esportives. Tenia 15 anys. Un dels seus amics més pròxims li’n va parlar per primera vegada, quan ni tan sols havia acabat segon de l’ESO. Li va dir que tothom ho feia, un argument que sol resultar bastant convincent. I no només durant l’adolescència, com els adults volem creure. Va començar a apostar en un local –un dels molts que han proliferat últimament–, en una màquina que podria ser la versió moderna de lesescurabutxaques. Anònim, ràpid, sense riscos: perfecte. Per entrar en aquest lloc no li van demanar el DNI, tot i que ho haurien d’haver fet, perquè l’edat legal mínima per apostar són 18 anys.

Poc temps després es va passar a les cases d’apostes ‘on line’, també molt nombroses, i en preocupant augment. Un amic major d’edat va crear un compte al portal més conegut, des del qual diversos col·legues apostaven durant els partits de futbol: quin jugador faria el pròxim gol, quin equip marcaria en la primera part, quin guanyaria el partit... Tot immediat i sense esperes, a més de divertit: el signe dels temps. Estaven tots penjats amb allò: alguns es quedaven desperts de matinada per apostar en partits que es disputaven en altres continents. O ho feien per jugadors d’equips que ni coneixien. Tots van guanyar petites quantitats.

El xaval es va animar. Va crear el seu propi compte i el va vincular a la numeració de la targeta de la seva mare, que va aconseguir sense permís. Estava eufòric. No valorava la gravetat de l’assumpte. Tenia la certesa absoluta que guanyaria. Estava en ratxa, deia. Tenia bon ull, assegurava. Els arguments habituals que es donen a si mateixos els que no volen renunciar al joc. Va començar a apostar més fort. Un dia va guanyar 3.000 euros sense moure’s del sofà de casa seva. Va fer el fatxenda davant dels seus amics, tots el van envejar, es va sentir superman. Va ser el pitjor que li va poder passar. Després d’aquell inici miraculós, no va trigar a començar a perdre. En realitat, perdre és –qualsevol que sàpiga alguna cosa d’estadística ho sap– el normal, el que segur que passarà. En el joc –qualsevol classe de joc– només guanyes si ets la banca. O el futbolista que deixa la seva cara famosa i la seva capacitat d’influència sobre milions de persones per a la captació de nous clients.

Gràcies a les apostes esportives en pocs anys la ludopatia al nostre país ha crescut un 25%. Hi ha diverses explicacions al fenomen: la multiplicitat de llocs on apostar, la relació que existeix entre el futbol i les apostes, com de fàcil és, la immediatesa dels resultats i, sobretot, l’arribava d’un nou grup d’addictes: els joves, inclosos els menors d’edat.

Responsabilitats

Això últim, especialment preocupant, és culpa de tots aquells que fan els ulls grossos a l’existència de jugadors per sota de l’edat legal. És culpa de qui, estant obligat a demanar el DNI, no el demana. És culpa de qui envia captadors a les portes dels instituts per explicar als menors què han de fer per apostar. És culpa de qui sabent que l’amic –o el fill– és menor li permet utilitzar el seu compte. És culpa de qui miren a una altra banda amb aquell gastat pretext de “el meu fill no és així”. I per descomptat és culpa del famós de torn que es presta a incitar al joc a través de la publicitat. La popularitat no només atorga diners, també implica responsabilitat. Si milions de joves de tot el món et tenen com a model, ves amb compte amb que dius. O digues-ho amb compte.

Tot i que el compte escasseja quan hi ha tantíssims diners pel mig: el que permet a les cases d’apostes gravar anuncis que recorden a produccions de Hollywood, contractar astres del futbol perquè venguin les apostes com una cosa èpica o subvencionar els millors clubs de futbol perquè llueixin la marca a les seves samarretes. Ningú pensa en l’ètica o en la moral mentre el compte bancari s’omple. Per tot això ja es compara als nous joves ludòpates amb la generació perduda per culpa de l’heroïna dels anys 80. Un altre tipus d’addictes, però addictes al cap i a la fi.

Notícies relacionades

Alerta per les apostes esportives 'online'

Un 45% dels anuncis d'apostes s'emeten a la tele en horari infantil

El fill de la meva coneguda va acabar per reconèixer el seu problema. Però va ser necessari que la seva mare el denunciés i que la policia hi intervingués. També la intervenció del servei públic de salut mental i d’un psicòleg privat. Tots dos el van ajudar a superar la terrible ansietat que li va generar deixar d’apostar, i la depressió que va arribar després, producte de la desmotivació, la culpabilitat, la vergonya (no sé per quin ordre). Està clar que el preu que va haver de pagar va anar molt més allà del merament econòmic: la seva autoestima, les seves amistats, el seu preciós temps en una preciosa època de la seva vida, la seva salut i la seva tranquil·litat.

La seva mare, per cert, encara trigarà quatre anys a tornar-li al banc els 7.000 euros.