Mentides

L’estultícia és inesgotable. La irresponsable i insultant estultícia no sap de res, ni tan sols de límits. Pablo Casado s’entossudeix cada dia a donar fe d’incommensurabilitat. Així, aquest home que aspira a presidir Espanya va aprofitar el 15è aniversari de l’11-M per demanar que es desclassifiqui qualsevol informació sobre els atemptats terroristes i que s’“arribi a la veritat”. Amb les seves paraules va ressuscitar la immoral gestió que el Govern d’Aznar va fer de l’atemptat. Van creure que si atribuïen els atemptats a ETA podrien arrasar a les eleccions. Però van ser els gihadistes, i la mentida els va costar cara. El PP mai va digerir la investidura de Zapatero.

Ja només en termes partidistes, que Casado ressusciti la immoral gestió de l’11-M precisament en precampanya electoral, és d’una niciesa notable. Que coincideixi amb Vox en l’argument, és d’una malaptesa supina. Que, en el 15è aniversari de la matança, torni a jugar amb les víctimes, és d’una perversió profunda. Casado demana la veritat, quan el seu partit va voler enterrar-la sota tones d’immundícia. El líder del PP es passeja frívolament per tots els problemes d’Espanya, per tots els dolors, i no li importa encendre’ls. No hi ha afany de solució, només aquesta obstinació en espatllar-ho tot una mica més, en ruixar amb sal les ferides. Un malament que s’estén a un costat i un altre de l’Ebre. Especialment provocat per tots aquells que carreguen sobre les seves espatlles el pes de les mentides.