ANÀLISI
El 'brexit' i un conill blanc
Els Vint-i-set saben que els diputats britànics, sumits en el caos absolut, sense plans ni majories, no els prestaran la menor atenció ara per ara
zentauroepp47331700 british prime minister theresa may gets into a vehicle at do190313191353 /
Hi ha un concepte en la teoria de la negociació que sembla fet pel i per al ‘brexit’. La idea del conill blanc (o l’os que balla, o qualsevol animal que un no s’esperi trobar assegut en una taula de negociació) ajuda diplomàtics, primers ministres i, en general, a tot aquell que s’hagi d’enfrontar a llargues hores de discussions per provar d’aconseguir alguna cosa, a no perdre de vista el que s’ha anomena el context.
El joc consisteix a tancar els presumptes negociadors en un espai tancat amb instruccions precises i un termini per prendre una decisió. A mesura que es van perdent paciències, corbates i hores de son, els negociadors tendeixen a obsessionar-se amb els dos o tres punts que esperen treure de la negociació i perdre de vista tota la resta.
Llavors es deixa anar un conill blanc. Per descomptat, no un de veritat –les lleis anticrueltat animal impedeixen sotmetre conills o qualsevol altra criatura a llargues negociacions polítiques– però s’inclouen imatges de conills saltant, o d’ossos ballarins, en, diguem, la presentació d’una de les parts o els documents oficials de l’altra. De vegades, quan la negociació es trasllada a llocs més lúdics, com ara restaurants o bars, es deixa anar un conill blanc de joguina. ¿Quants d’aquests negociadors creuen vostès que s’adonen de la presència d’un animal a la sala on s’està discutint, per dir alguna cosa, les lleis europees que fixaran l’angle de curvatura d’un cogombre? La resposta és simple: gairebé cap.
Mentre llegeixen aquestes línies, un immens conill blanc es passeja per la Cambra dels Comuns. Com el conill d’Alícia, porta un grandíssim rellotge i no para de repetir “¡Ai mare meva, faig tard!”. Ni un dels 650 diputats britànics que tenen a les seves mans la destinació del ‘brexit’ s’han adonat que aquest conill existeix, ofuscats com estan a esmenar un acord inalterable, o decidir quin tipus de ‘brexit’ els ve millor els dimecres a la tarda.
Mentrestant, el conill està prenent un bon whisky escocès en el deliciosament anomenat ‘bar dels estranys’ (un dels bars que hi ha al palau de Westminster) i contempla l’espectacle amb incredulitat i més que creixent alarma. Suposo que ja hauran endevinat que el conill blanc d’aquesta història és la Unió Europea. Després de la derrota del seu acord de divorci i el previsible tot i que inútil vot en contra d’una sortida per força d’aquesta nit, Theresa May li haurà de demanar més que probablement una pròrroga als Vint-i-set. Per aconseguir un temps extra, que segurament serveixi més aviat poc, tots els governs de la UE sense excepció han d’estar d’acord. I això implica condicions.
El conill (els Vint-i-set) sap que, sumits en el caos absolut, sense plans ni majories, els diputats britànics no li prestaran la menor atenció ara per ara. Però també sap que, una vegada topin de cara amb la realitat, probablement abans que acabi la setmana, hauran de començar a pensar quin és el preu que estan disposats a pagar pel temps suplementari: ¿eleccions? ¿revocació? ¿un segon referèndum? El conill torna al seu whisky. I, mirant l’enorme rellotge, compta les hores que queden fins al 29 de març. Tic-tac.
