Occident i el conflicte palestino-israelià
El perillosíssim còctel antisionisme-antisemitisme
Qualsevol crítica a les accions de l'Estat d'Israel és condemnada com un atac contra el poble jueu
fcasals47333954 opinion ilustracion de leonard beard190313174545
El fantasma del’antisemitisme torna a recórrer Occident, si és que alguna vegada ha deixat de fer-ho. En una època en què el discurs de l’odi i el final de la correcció política són realitats ben palpables, hi ha denúncies que ressonen més que altres en un continent encara consumit per la culpa. Hem pogut llegir editorials que justificadament adverteixen sobre l’augment de l’antisemitisme, deixant en segon lloc el repunt de l’odi com a diagnòstic de la normalització, i fins i tot banalització, dels propòsits xenòfobs en el seu conjunt. S’entona una nova forma de ‘J’accuse’, i cada intent d’establir les bases d’un debat argumentat és rebut amb acusacions d’intentar justificar l’injustificable.
Els ‘sospitosos habituals’ també són avui diferents: es dona per descomptat que la ultradreta alimenta aquest i altres discursos racistes, però s’apunta amb el dit a altres líders polítics. Els comentaris simplistes no s’han molestat a comprovar que el debat entorn del lideratge de Jeremy Corbyn tenia una relació estreta amb l’adopció o no d’una definició de l’antisemitisme en línia amb qualsevol atac a l’Estat d’Israel. Una definició que tristament també ha abraçat el president francès, Emmanuel Macron, entre d’altres. O que la congressista nord-americana Ilhan Omar (de la qual sempre s’esmenta el seu origen somalí) dirigeix sistemàticament els seus atacs contra un sistema en el qual s’escolta de manera sobredimensionada a alguns grups d’interès: els d’AIPAC, que representa únicament i exclusivament els interessos d’Israel (en contraposició amb el sentir d’un nombre considerable de jueus nord-americans), però també els dels països del Golf, sense que s’hagi aixecat cap acusació d’islamofòbia, o els d’indústries com l’armamentística.
Es dona per descomptat que la ultradreta alimenta aquest discurs, però s’assenyala a líders com Corbyn
L’actitud d’aquests i altres líders a l’ull de l’huracà ha sigut i és –no per casualitat– inequívoca davant un conflicte, el palestino-israelià, avui presentat com a impossible de solucionar, com a equilibri simètric entre dos discursos nacionals: el del poble jueu, que aspira a una llar nacional on sentir-se segur després de segles de persecució, i el del poble palestí que, avalat pels seus veïns àrabs, no accepta cedir part del territori i alimenta el cicle de violència i odi contra un poble i no un Estat. Els orígens colonials del conflicte són avui convenientment inexplorats per gran part del públic.
Així ja fa dècades que permetem, per acció o omissió, que qualsevol discurs contra les accions i fonaments de l’Estat d’Israel –l’anomenat antisionisme– sigui condemnat, i fins i tot criminalitzat, com un atac contra el poble jueu en el seu conjunt. Tot just parpellegem, no obstant, quan Benjamin Netanyahu afirma que ‘Israel només pertany als jueus, no a tots els seus ciutadans’, legitimant un Estat –l’únic al món– en el qual els jueus són nacionals, alguns de no jueus –en la seva gran majoria, palestins– són només ciutadans, i milions de palestins viuen sota el jou de l’ocupació o, encara pitjor, sense la possibilitat de retornar a la seva pàtria.
