El vici de manar (a l'ombra)

Facin la prova. Si els demano que pensin en un vicepresident a Espanya, el més poderós que hagin conegut o que tinguin present que ha governat, ¿quin seria el primer que els vindria al cap? En la majoria de casos, segur que Alfonso Guerra, el que va ser durant uns anys clau, la mà dreta (i esquerra) de Felipe González a la Moncloa i al PSOE. ¿I si els demano que pensin en un altre vicepresident del país que sigui? Al Gore, que va estar a punt de succeir el seu president, Bill Clinton, seria també segur l’opció més espontània. Però, ¿per què? ¿i per què ells i no Dick Cheney, el protagonista de 'Vice. El vicio del poder'?

Després dels Oscar de Hollywood, el protagonista d’aquesta pel·lícula, que encarna Christian Bale, recupera segurament el paper que ell mateix es va voler restar al servei d’una estratègia: manar sense liderar. Això ha sigut comú, més a Espanya que als Estats Units, on la figura del vicepresident és més simbòlica. Però Cheney va trencar la norma. I així, a l’estil dels Guerra, Narcís Serra, María Teresa Fernández de la Vega o Soraya Soraya Sáenz de Santamaría a Espanya, va passar a 'governar' àmbits de poder clau a l’entramat del seu Executiu. En el cas de Cheney, com ho mostra la pel·lícula, havent pactat amb el seu tiquet electoral, George W. Bush, un repartiment de competències i de responsabilitats que el context i la naturalesa d’aquella peculiar figura presidencial van fer possible.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb la seva evident part de construcció cinematogràfica, ‘Vice’ té la virtut d’explicar-nos això i més coses. En clau humana: la importància en la vida (en aquest cas en la política) de saber identificar els teus punts forts i els teus punts febles, i actuar en conseqüència. ‘Focus groups’, enquestes i sondejos van decidir que Cheney descartés una carrera per la presidència, però a més el van ajudar a triar un cavall guanyador i un leitmotif amb què poder cavalcar el nucli del poder. I des d’allà va exercir de president a l’ombra. Potser és un dels vicepresidents menys recordats, sobretot fora del seu país, però dels que més incidència hagin pogut tenir en l’agitació d’un tauler internacional que després dels atemptats de l’11-S, durant el seu primer mandat, se’n va anar en orris.

I potser aquesta mà gairebé invisible que mou els fils polítics, econòmics o militars, sense que el comú dels mortals en sigui conscient, és el gran retrat d’aquesta potent pel·lícula. Perquè ens mostra com la major part del temps se’ns escapa qui mana realment. Qui realment decideix. Qui realment ens condiciona la vida, no només la política. Perquè darrere dels cartells electorals i dels seus il·lustres protagonistes, unes cada cop més sofisticades maquinàries de governs i de partits estableixen el com, el quan i el què (cada cop més en aquest ordre), a cobert, lluny dels focus de les càmeres. ¿I això com es controla, més enllà de la demanda superficial de transparència amb què pretenem mirar amb lupa de color groguenc els nostres líders? Una idea: anant al fons de les coses. On obren els Cheney del món.