Cantar i prou

He de dir que, des de fa temps, ja, tinc una tossuda enyorança: trobo a faltar cançons. No dubto que la música que podríem dir seriosa dels ‘lieder’ i altres gèneres musicals mantenen la seva presència i el seu crèdit. Però trobo a faltar les cançons senzilles, sense pretensions, que glossen i manifesten diversos aspectes de la vida.

Com les que es cantaven en aquells temps de la Nova Cançó catalana, un dels moviments populars més notables de Catalunya. Aquelles cançons s’escampaven per tots els pobles. I fins i tot es va fer un recital extraordinari al Palau de la Música.

En temps del franquisme aquelles inesperades cançons van mobilitzar autors de lletres i músiques. Les qualitats eren diverses, però apareixia un moviment popular i d’una capacitat comunicativa impensable.

Recordo que aquell dia al Palau la censura política per impedir el recital va prohibir totes les cançons menys un parell. Em sap greu però ara amb els anys no sé recordar quines dues cançons eren. Confio que estigui recollit en algun arxiu, o ¡ves a saber si hi ha algun lector que hi fos i ara em pugi fer memòria! El fet és que autoritzant només dues cançons volien que fracassés l’acte.

I no va ser així, sinó tot el contrari. Si només teníem dues cançons admeses, Raimon i jo ens vam dedicar a cantar-les repetidament. Una vegada i una altra. Així els espectadors van comprendre que si no cantàvem altres cançons és que la censura havia actuat. I la gent a cada repetició aplaudia amb més força.

Notícies relacionades

Raimon, la veu iniciàtica

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Els humans no tenim, com tenen alguns animals, un cant propi. Potser el cant que ens és més familiar –amb ressò literari– és el cant dels ocells. I els entesos podrien oferir-nos, sens dubte, una llarga llista de les “veus” dels ocells.

Algunes són molt breus, altres refilen musicalment. En el món dels ocells no hi ha censura, hi ha llibertat de cant. Es canta i prou.