'Leaving Michael Jackson'

Aquest matí, quan li he dit a l’Héctor, el meu fill petit, que té 11 anys, que escriuria sobre 'Leaving Neverland', el documental sobre Michael Jackson que ja ha fet córrer rius de tinta, m’ha respost: "Mama, no et passis, ¿eh? No facis una d’aquestes columnes simplement per provocar i per portar la contrària". Tenia raó, és clar. De vegades penso que en certs aspectes els nostres fills ens coneixen millor que nosaltres a ells.

Jo vaig créixer amb Michael Jackson. Encara recordo l’estupor i l’excitació que vaig sentir al veure per primera vegada el vídeo de 'Thriller'. No era només que es tractés d’un gran vídeo musical, és que era el primer videoclip que vèiem en la nostra vida.

Estàvem passant la nit de Cap d’Any a Cadaqués. Recordo la sensació compartida per tothom, nens i adults, d’estar veient una cosa nova. Jo tenia 10 anys.

Avui dia no existeixen estrelles com Michael Jackson. Resulta difícil explicar-li a un noi el que va significar la irrupció de Jackson. Potser es podria comparar amb la d’Elvis, tot i que em sembla que Elvis va ser un fenomen més específicament nord-americà i Michael Jackson era una estrella planetària. Només se m’ocorre comparar-ho amb el que devia ser la invenció de la Coca-Cola o dels primers texans. Michael Jackson era tan famós com el Pare Noel, els vaig dir als meus fills quan el van descobrir gràcies al magnífic documental 'This is it', sobre la gira que estava preparant just abans de morir.

Així que vaig començar a veure l’esborronador 'Leaving Neverland' pensant: "Bé, a veure, no pot ser tan terrible, a la gent li encanta posar el crit al cel, tots sabíem que Michael Jackson era un guillat, les estrelles són excèntriques. Segur que per algun costat es pot entendre".

Doncs no, senyors, després de quatre hores de documental, no hi ha manera de salvar Michael Jackson, no hi ha excusa, no hi ha res, només malestar i desolació.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

No és només que resulta indiscutible que els dos testimonis estan explicant la veritat, és que a més un té la sensació que no només van ser víctimes d’abusos sexuals sinó també d’abusos amorosos (ja sé que aquesta categoria no existeix, però no se m’ocorre cap altra manera de denominar el que passava allà). El que continuo intentant assimilar i entendre és el fet que les víctimes no veien Jackson com a un monstre, o no només com a un monstre, sinó com a algú que els va trencar el cor a l’abandonar-los per un altre nen. El que tenia Jackson amb aquestes criatures eren autèntiques històries d’amor correspostes. No només els iniciava al sexe, els iniciava a l’amor, i això en certa manera gairebé em sembla més greu, terrorífic i irrecuperable. ¿On vas després que Michael Jackson t’hagi trencat el cor als 7 anys?