El final dels comuns

La memòria és fràgil i pocs recorden ja que els comuns van guanyar les dues últimes eleccions generals a Catalunya, el desembre del 2015 i mig any després, quan la legislatura va quedar bloquejada i vam tornar a les urnes. Abans d’això, la confluència de les esquerres alternatives van donar la sorpresa en les municipals, amb Ada Colau arribant a l’alcaldia. No obstant, d’aquí dos mesos els dos actius s’hauran esfumat. Sobre l’enfonsament en les generals no hi ha gaires dubtes. Les enquestes situenCatalunya en Comú molt lluny de la primera posició, que ara mateix es disputen un renascut PSC gràcies al vent favorable que ha aixecat Pedro Sánchez des del Govern, i una ERC que es configura com el partit principal de l’independentisme  davant el caos puigdemontista. En les municipals, tot i que l’escenari és més incert, la derrota de Colau plana en l’ambient. No només per la deficient gestió de l’alcaldessa, sinó també perquè el procés ha descompost la seva formació fins als fonaments.

L’espai dels comuns està avui en fase de desintegració després de successius abandonaments personals i escissions. Xavier Domènech, que va liderar la victòria en les generals fa quatre anys, va ser ungit per construir aquest "nou subjecte polític" (el "PSUC del segle XXI", ho va anomenar) per superar el debat identitari i prioritzar els "problemes de la gent". Però va ser incapaç de tenir un projecte territorial clar, ja quel’ambigüitat com a estratègia, el 'no però sí' davant les barbàries de l’independentisme, el va situar a terra de ningú. Al final, els sobiranistes com Joan Josep Nuet (líder d’EUiA) o Elisenda Alamany han fet el salt a ERC, en una fugida oportunista. Els federalistes tampoc estan contents, perquè Colau ha situat el més separatista de tots Jaume Asens, advocat d’etarres i assessor de Puigdemont en la seva fugida a Bèlgica, com a cap de llista per al Congrés. I la democràcia interna i les primàries han sigut una altra broma. La patacada promet ser majúscula. El final dels comuns està a prop d’escriure’s. Sense coherència política no hi ha subjecte ni futur.