Barcelona, canvi de xip cultural

Un cop establert sense ombra de dubte que en matèria de museus, exposicions i grans equipaments culturals Barcelona no juga a primera divisió mundial, i ni tan sols europea, convindria replantejar algunes prioritats, apostar a fons en allò que som o podríem ser no tan sols bons sinó singulars. El principi rector: si no pots ser el millor sigues l’únic. Sense innovar en vivència i convivència no es pot ser únic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Està molt lluny del nostre abast situar una orquestra, un contenidor d’obres d’art o un teatre d’òpera entre els més grans. Com deia Joan Subirats al reportatge publicat dissabte passat a EL PERIÓDICO, el gran problema en cultura no és municipal. El problema és el desinterès manifest, flagrant, persistent, de la Generalitat, a l’altra cara no tan sols del modernisme sinó també del noucentisme. El Pacte Cultural i els Jocs del 92 van propiciar un moment fundacional. La seva ruptura ha comportat, a llarg termini, conseqüències devastadores: sempre sota mínims i amb enganys a la cultura de l'alçada del CoNCA.

L’ajuntament de la capital ha d’agafar el relleu. No subvencionant equipaments d’estat de segona sinó fent ciutat cultural. De dalt a baix, de baix a dalt, transversal. Ciutat acollidora de talent creador global. La condició necessària és un canvi de xip municipal, desistir del nefast despotisme il·lustrat (tot per al poble però sense el poble), del qual s’han encomanat institucions que podrien haver estat singulars com el CCCB, el MACBA o el quasi desaparegut Disseny Hub. El nou xip es diu expressió popular dels barris, hibridació de velles i noves associacions, incorporació d’artistes i creadors del món que vulguin incorporar-se al nou laboratori de base. En la cultura urbana hi ha molt per expressar i per descobrir, molta comunitat de proximitat per teixir, moltes closques per abandonar i molta imaginació per impulsar. No per dirigir.