CAP o Macba a la millor plaça del Raval

El Macba és un edifici esplèndid construït el 1995 al centre del Raval. Aspirava a donar nova vida i modernitat al barri en declivi, com havia passat amb el Centre Pompidou a París, quan la paraula ‘gentrificació’ no existia en el vocabulari dels gestors. I així va ser. El Macba es va inserir com un magnífic electrodomèstic blanc en un ambient menys immaculat, i vacontribuir a la transformació del teixit social del barri. El museu va ampliar els seus espais cap a dos fronts més de la plaça posteriorment, annexant el FAD, un edifici que acollia múltiples activitats fins que va marxar al Dhub (¡una llàstima!), la Capella dels Àngels i l’edifici que tanca la plaça, dedicat a centre de documentació. Són molts metres quadrats a organitzar i activar, que podrien ampliar-se encara més creixent des dels seus propis emplaçaments, si fos necessari.

El sentit comú de diversos directors ha consolidatla plaça com a espai públic amb usos variats: una de les places més atractives del Raval, on cohabiten veïnes,‘skaters’, nens que hi juguen després de classe i turistes. Pocs museus tenen l’oportunitat de disposar de quatre edificis diferents en format i dimensióper acollir exposicions i actesentorn d’una plaça activa i multiculturalque és al mapa dels joves del món com a referent, i que d’una altra manera seria un cementiri.

No crec que donar un ús unitari tancant amb un altre edifici la plaça i precintant-ne l’ús a una única funció beneficiï ningú. Hi ha propostes diferents per ampliar el museu. La que sembla més contemporània és la que ocupa el pàrquing. Són molts els museus als quals s’accedeix des d’una cota inferior a la del carrer: el pròxim CCCB, el Louvre o el Museu Jueu a Berlín, per exemple. És una bona estratègia per enllaçar edificis diferents. Si així fos, el Macba passaria a formar part de l’avantguarda de museus implicats en la millora de les ciutats i en la reducció del canvi climàtic, fet que contribuiria a allunyar els cotxes del centre. El pàrquing té escassa altura, sí. Però l’art contemporani no només es nodreix de peces enormes dedicades a decorar ‘lobbies’ de més de sis metres, sinó també de creacions de mida variable i de diferents formats. És l’art el que s’ha d’adaptar als espais existents, al barri, i no el barri a l’art.

D’altra banda, el Dispensari Antituberculós, el primer conjunt dedicat en exclusiva al tractament de la tuberculosi, dissenyat per J. L. Sert, J. Subirana i J. Torres Clavé el 1930, és un dels millors edificis racionalistes de Barcelona. Una resposta arquitectònica a un problema derivat de condicions higièniques i d’amuntegament greus. Seria una llàstima que deixés d’estar vinculat a usos sanitaris. Al Raval necessiten aquest i molts més espais dedicats a l’atenció sociosanitària, a residències. L’edifici podria ampliar-se com promouen les institucions que vetllen pel seu valor patrimonial. No obstant, els millors centres sanitaris no necessàriament han de ser contigus. La Capella de la Misericòrdia i el dispensari estan separats uns 100 metres i el trajecte no està sotmès a la pressió del cotxe i els fums d’altres CAP de Barcelona. Sembla lògic que la Misericòrdia tingui una destinació d'acord amb el seu nom i amb les necessitats socials del barri, vinculada al CAP o a usos pròxims com els del pati de tarongers de l’Escola Vedruna.

Créixer sota terra

Notícies relacionades

Veïns del Raval ocupen la capella de la Misericòrdia i exigeixen instal·lar-hi el CAP

Misericòrdia per al Raval

Tornem al Macba... Aquesta polèmica està alimentada per la necessitat de créixer i adaptar-se de dos usos antagònics. El museu pot integrar tots els espais i coordinar un espai atractiu als tres fronts de què ja disposa. Són molts metres a omplir d’art contemporani i moltes sales de conferències on inventar actes. Complementar els espais excessivament lluminosos del museu amb l’ambient subterrani de l’aparcament podria ser útil –per a la conservació d’obres– i molt bonic. D’altra banda, com apunta una amiga artista, és curiós constatar queun CAP s’adaptaria molt fàcilment al Macba. Efectivament, té rampes confortables per a cadires de rodes, ventilació creuada, és higiènic; perfecte com a espai hospitalari.

L’art es nodreix sovint del conflicte personal i col·lectiu, necessita confrontació i no aïllament. Per aixòva ser una idea excel·lent situar al centre d’aquest barri complex i tens el museu. ¡Res pitjor que una plaça monopolitzada amb un sol ús si aspirem a un espai dedicat a l’art sensible i permeable a l’entorn! Convertir aquesta discussió en argument de pressió i no de consens no és gaire bo per a la ciutat.