De líders i referèndums

Hi havia una vegada un governant amb problemes que per dissimular les seves flaqueses va decidir fer un salt mortal. Les retallades dels serveis públics havien desencadenat protestes, havien encoratjat disturbis i enfonsat la seva popularitat, així que no va tenir cap altra ocurrència que desviar l’atenció cridant la ciutadania a una consulta. Com sigui que el veredicte de les urnes fos del seu gust, el mandatari convocaria eleccions per treure’n profit.

Ve-t’ho aquí un cap de Govern que, ostatge de les seves ínfules i àvid de poder, va decidir doblar l’aposta i va comminar els seus conciutadans a plebiscitar la independència. O tot o res. Amb el gruix de l’opinió publicada ballant-li l’aigua, el resultat estava cantat. Aquella era la seva arma secreta per subjugar companys d’armes i laminar adversaris. Però el desenllaç no va ser l’esperat, de manera que l’estimat líder va acabar destronat.

Qui llavors va agafar el relleu al capdavant de l’Executiu va topar amb un desafiament endimoniat. Havia d’implementar el resultat d’una votació convocada com a vinculant, però es tractava d’una missió impossible. Era de tal magnitud l’abisme entre les falses expectatives inoculades en la ciutadania i la realitat, que cap sortida resultava políticament transitable. I totes eren lesives per al poble.

EL PURGATORI DELS TRAÏDORS

Notícies relacionades

El Parlament britànic prova de prendre el control del 'brexit'

El 'brexit' en el laberint

Hi havia l’opció de dirigir-se a la nació per confessar sense embuts que la campanya del referèndum s’havia basat en mentides i exageracions, que la terra promesa era en veritat un fangar. Qui revelés l’engany, massiu i continuat, prestaria un alt servei al país, però al preu de veure’s desposseït del poder i acabar al purgatori dels traïdors. Per això ningú va gosar protagonitzar tal gesta.

Aquesta podria ser la història del murri David Cameron, que va guanyar el referèndum a Escòcia i va acabar amb el del 'brexit'. O de l’astut Artur Mas, de l’apoteosi del 9-N a la paperera de la història. O de l’il·lusionista Carles Puigdemont, ideòleg de l’1-O com a via d’escapament i avui confinat a Waterloo. O de l’obstinada Theresa May, (pen)última víctima de vel·leïtats alienes. O del vicari Quim Torra, fiduciari d’una mentidaQuim Torra que es resisteix a desmuntar.