En el túnel del temps

Quan Antonio Baños, després de les eleccions del 27 de setembre del 2015, va sentenciar que el plebiscit s’havia perdut, potser l’astut president Mas hauria d’haver presentat la dimissió aquella mateixa nit. En comptes d’això, es va embolicar en una pugna esgotadora amb la CUP per aconseguir la seva investidura, la que es va carregar el mateix Baños.

Mas va aguantar el pols fins al tall de la navalla, fins a l’extenuació. La CUP va viure el seu viacrucisi va tastar en carn pròpia els anomenats ‘pressings’, habitualment a ERC: aquella mena de campanyes del món nacionalista per forçar acatar els designis d’aquesta tradicional hegemonia que ha anat canviant de nom però que segueix allà, malgrat acumular un enorme desgast. Ja se sap que on n’hi ha hagut sempre en queda.

Mas ja havia sumit l’independentisme en una enorme tensió, quan va condicionar la convocatòria d’eleccions, amb el suport deJordi Sànchez (avui cap de cartell en les eleccions espanyoles), a dues premisses.La primera, que ERC renunciés a presentar-se a les eleccions. La segona, que en qualsevol cas ell fos el president. L’avui presidentTorra(llavors a Òmnium Cultural) es va emportar una clatellada aquells dies, quan va intentar (vist que es tractava d’un plebiscit) una llista cívica, sense partits, que acceptaven ERC i la CUP. L’aristocràcia del nacionalisme interpreta el col·lectiu com una mena de família, en la qual CDC és el llinatge troncal, el primogènit; ERC el cabaler, o sigui, el germà sense herència; i la CUP, els fills rebels del primogènit. La resta, doncs, és un altre món. Recordeu allò de CiU + ERC = Catalunya, quan exigien a ERC que investís el successor de Pujol i no Pasqual Maragall.

Pressió a Junqueras

Les enquestes repetien que la llista de Mas no donaria el resultat que auguraven els seus impulsors que, segons pronosticaven, arrasaria. Ho deien amb una convicció gairebé profètica. Junqueras va ser objecte d’una sostinguda campanya de desgast, de les que deixen empremta. No seria l’última. I això malgrat que gràcies a l’aposta d’ERC, l’independentisme va aguantar l’estrebadael 21-D del 2017, a l’aconseguir millorar els resultats a les regions metropolitanes.

Malgrat tot, quan es va consumar Junts pel Sí, l’estiu del 2015, tothom va donar el millor de si. I també es va demostrar com concebia el món convergent, mutatis mutandis, el projecte: una agrupació sota una bandera que només és una bandera per molta estrella que tingui. Una anècdota evidencia el disbarat del front nacionalista que des del 2012 és la principal carta de CDC, després del PDECat, després de Junts per Catalunya i ara de la Crida. L’agost del 2015, en plena precampanya, vam viure el punt àlgid del drama dels refugiats sirians. EL PERIÓDICO va publicar una foto del cos d’un nen a la platja, ofegat al Mediterrani. Doncs bé, quan el periodista d’EL PERIÓDICO va preguntar al responsable de premsa de Junts pel Sí, aquest va respondre: “No tenim opinió sobre aquest tema, nosaltres som independentistes”. Raül Romeva va agafar una emprenyada monumental.

Quan el 2012, Artur Mas, malgrat estar acompanyat per un poderós aparell mediàtic, es va clavar una patacada sonora en les eleccions, va canviar d’estratègia. Ja no es tractava de menysprear l’ERC de Junqueras, com el 2012 amb aquella imatge del pantocràtor, sinó de cruspir-se-la. L’encara càndid Junqueras va descobrir, a partir d’aquell dia, el que et pot passar quan no et rendeixes a determinats desitjos.

Notícies relacionades

Tímid intent de la Crida de forjar una llista unitària de cara al 28-A

Vetos i cops de colze per a la llista de BCN del PDECat i la Crida

El cartesià Mas va cedir abans que assumir el risc de tornar a eleccions i arriscar l’hegemonia davant ERC. Això, mai. Va designar Carles PuigdemontCarles Puigdemont, com abans Pujol havia designat Mas. ¿Va estar temptat d’assumir l’envit de convocar eleccions? Doncs és clar. Així ho va proposar i així hauria sigut si ERC hagués acceptat novament la llista única. De fet, un nou plebiscit, aquesta vegada sobre Mas. Bona part dels seus quadres més lleials temien el daltabaix. Es van encomanar a Espriu, de vegades és necessari que un home mori per un poble, mai que un poble mori per un sol home.

¿Per quin motiu insisteixen en una fórmula ja assajada que no suma un sol vot méssinó que, al contrari, els centrifuga? La ciència es basa en l’experimentació. Potser calia provar-ho malgrat que darrere d’una concepció o una altra també hi ha una manera d’entendre la societat. La ciència avança quan es descarten els assajos fallits i s’aprofundeix en els que ofereixen resultats. L’altre és fe. I de fe espiritual en el futur cal tenir-ne. Una altra cosa és no voler obrir els llums, no per por de la foscor, sinó per no ser vist i per rebutjar la complexa realitat que t’envolta.