Ramos amb espines

Ningú es podrà creure que Luis Enrique intenta fer una autèntica renovació en la selecció espanyola si hi mantéSergio Ramos. No és una qüestió d’edat, pels seus 33 anys, i tampoc es tracta que no sigui un home eficaç (aquesta és la paraula) sobre el camp, encara que la seva tradicional antiesportivitat militant taqui qualsevol equip en què s’alineï. És eficaç perquè ha convertit en rutina allò que si passa la pilota no passa l’home, i la seva agressivitat provoca un temor –no respecte, no admiració– en els futbolistes que s’hi han d'encarar sobre la gespa i això sol ser beneficiós per a l'equip on juga. En l’esport professional de primer nivell, les figures, a més de ser el que són, també representen el que representen i Sergio Ramos encarna a escala planetària el joc individual aspre, l’habilitat per cometre faltetes camuflades perquè no l’àrbtre no les vegi i la impetuositat intimidadora quan s’enfronta als dominadors de la pilota, als futbolistes de veritat.

S’acaben de jugar dos partits d’una selecció espanyola experimental, amb vocació rejovenida, i la premsa madrilenya-madridista s’ha abocat a lloar-lo com mai. Volen que els aficionats el reverenciïn com un supervivent representatiu del gran equip que en els últims anys va fer gran futbol i va aconseguir els millors èxits internacionals. Però el ramisme té molt de bestiesa mediàtica perquè a aquella selecció de Del Bosque o de Luis Aragonés si la definia alguna cosa era la presència de la qualitat i la finor de Xavi i Iniesta, dos autèntics pols oposats a Ramos, i pel nivell tècnic estel·lar de complements com Piqué, Busquets i Casillas, que se’n va haver d’anar del Madrid.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En relació amb ells, Ramos era més aviat l’as de bastos que tenia la missió d’advertir els rivals del que els podria passar si s’extralimitaven amb brusquedats contra els traçuts barcelonistes perquè en aquesta especialitat del garrot ell els superaria. També tenia un altre rol de tipus ideològic: era el comissari polític madridista infiltrat perquè els periodistes de la capital consideressin l’equip nacional com una cosa pròpia i perquè no tinguessin la temptació d’escriure que la selecció espanyola no era simplement la selecció catalana fent cruyfisme però disfressada de vermell. En qualsevol cas, Ramos sempre era la cama dura representativa d’aquell futbol hispànic de raça, amb tonalitat blanca, que tradicionalment havia fracassat –tot i que gloriosament, segons els Matías Prats de torn– en gairebé tots els certàmens internacionals.

Ara que Luis Enrique ha deixat de fer tonteries amb l’alineació de Jordi Alba pot fer el que vulgui amb Ramos. Però estaria bé que pensés que la imatge de l’equip d’Espanya milloraria molt sense un jugador d’aquestes característiques. Una altra cosa és el seu paper al Reial Madrid, on hi té lloc perquè l’equip seria irreconeixible si únicament el formessin nois correctes i esportius. Si Florentino s’ha empassat el marró del que li va dir públicament Ramos només podem desitjar que li aprofiti. Si continua amb ell deu perquè Sergio el representa sobre la gespa en els seus propis paràmetres favorits d’ètica i estètica, de la mateixa manera que Mou ho feia des de la banqueta. A la selecció sí, però al Madrid hi no sobra Sergio Ramos.