L'adeu interminable al franquisme: 1939-2019

L’1 d’abril de 1939 va concloure laguerra civiliniciada el 18 de juliol de 1936 amb el triomf de les tropes deFrancisco Franco. Malgrat que aquest va morir el1975, la seva figura i la contesa fratricida encara disfruten de protagonisme polític. Això sorprèn perquè dos terços de la població eramenor de 15 anys o no havia nascutl’any en què va morir el dictador. Per entendre-ho hem d’analitzar com ha persistit fins avui elrecord de la guerra i del franquisme.

La irrupció del búnquer (1966-1975)

Als anys 60 la tímida obertura política que va experimentar el règim va alarmar els seus sectors més intransigents, que creien amenaçada la victòria de 1939 i es van mobilitzar per evitar-ho. Així, el 1966 es va crearFuerza Nueva(FN) Editorial, que va animarBlas Piñar i va editar una revista homònima per preservar els principis del «18 de juliol», en al·lusió a l’inici de la guerra civil. El 1974 es va crear laConfederación Nacional de Excombatientesamb una declaració diàfana: “No som excombatents. Som combatents d’Espanya i de la revolució nacional”. I aquell any, el falangistaAntonio Labadieva fer aquesta proclama davant Franco: “Defensarem amb dents i ungles la legitimitat d’una victòria que és avui patrimoni de tot el poble espanyol”. Els immobilistes del règim, l’anomenat“búnquer”, s’aprestaven a preservar incòlume el llegat de 1939.

La Transició i el fracàs del neofranquisme (1975-1982)

Al morir Franco, aquesta ultradreta es va fragmentar i només va destacar FN, convertida en partit i identificada amb Franco i una guerra civil concebuda com a“croada”. Però va tenir un recorregut breu: després de guanyar un escó en elscomicis de 1979, en els de 1982 es va enfonsar i es va dissoldre. El seu problema era que el retorn del franquisme que pregonava era inviable sense la persona del dictador, com va reflectir una consigna ultradretana: “Franco ressuscita, Espanya et necessita”.Per la seva part, Aliança Popular (AP, origen del PP actual), que va liderar l’exministre franquista Manuel Fraga, va reivindicar la dictadura. Però a diferència de FN, com remarca l’historiador Ferran Gallego, AP va destacar la pau i el progrés que aquesta hauria brindat (més que la guerra) per atraure elsafectes al franquismeque temiencanvis traumàtics. Finalment, qui va acaparar el gruix d’aquest vot va serAdolfo Suárezi la sevaUnió de Centre Democràtic(UCD), que en les esmentades eleccions de 1979 va captar el 53% de votants amb unrecord positiu del dictador. Al cap i a la fi, Suárez procedia del Moviment Nacional, el partit únic del règim.

L’ombra allargada de Franco (1982-2018)

Acabada laTransició, durant elfelipisme(1982-1996) i l’aznarat(1996-2004), el record de Franco es va difuminar i es va evitar incidir políticament en la guerra civil per no reobrir ferides. Fins i tot el 1985 es va inaugurar a la madrilenyaplaça de la Lealtadun monument dedicat atots els caigutsen la contesa, tot i que no va tenir èxit com a espai públic de reconciliació. Segons l’historiadorStanley G. Payne, durant aquest llarg període, els descendents o hereus ideològics dels vençuts van mostrar més preocupació per recordar el conflicte al creure que “la seva causa i els seus sofriments no havien sigut mai adequadament reivindicats”.

Notícies relacionades

'Leaving Francoland'

La memòria històrica, de nou en el punt de mira

La presidència deJosé Luis Rodríguez Zapatero(2006-2011) es va fer ressò d’això i va impulsar el 2007 lallei de memòria històricaamb mesures destinades “als qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura”. La iniciativa va generar una controvèrsia que va tornar a donar protagonisme a la guerra fratricida. La presidència deMariano Rajoy(2011-2018) no va derogar la llei, però la va posar en dic sec al deixar-la sense pressupost. En aquest escenari, la decisió del Gabinet dePedro Sánchezd’exhumar el cos de Franco ha coincidit amb lairrupció de Vox, que s’oposa a la mesura i a la llei del 2007 (que juntament amb el PP i Cs vol substituir per una altra “de concòrdia”).

Una cultura guerracivilista

La causa de fons que explica els vaivens del franquisme i de la guerra civil en el debat públic la va apuntarEnric Ucelay-Da Cala l’advertir que la nostra cultura política és “guerracivilista”. Aquest historiador considera que al faltar a Espanya un gran consens sobre institucions, identitat i valors essencials, les faccions polítiques instrumentalitzen el passat contra els seus adversaris. Així, l’esquerra titlla de franquista la dreta per deslegitimar-la i aquesta associa l’esquerra amb episodis violents de la Segona República i de la contesa. La confrontació política actual aviva aquesta dinàmica, per això la figura de Franco recupera projecció i la guerra conclosa el 1939 es perpetua a les xarxes socials, les seves noves trinxeres de combat.