El futur del gegant asiàtic
La Xina: economia i política
Encara no sabem si el país entrarà en decadència, si el seu sistema esclatarà o si és un model per dominar el mercat
fcasals47596851 opinion ilustracion de leonard beard190401181946
¿Serà la Xina la primera potència mundial en un futur pròxim? Si la valorem pel producte interior brut en paritat de poder adquisitiu, ja ho és –això no significa que els seus ciutadans tinguin el nivell de vida més alt–. Però l’hegemonia també es mesura, almenys, per dos indicadors més: la capacitat militar i la moneda. La primera encara està per sota de la dels Estats Units, però creix ràpidament. I el dòlar està fortament assentat com a moneda de reserva: és la moneda que s’utilitza majoritàriament en les transaccions internacionals, mentre que el iuan és molt poc utilitzat. Gràcies a això, la resta del món, començant per la Xina, finança els Estats Units amb costos molt baixos.
La causa d’això és que la Xina ha controlat rigorosament l’entrada i sortida de capitals del país. I això té a veure amb una de les peculiaritats de l’economia xinesa: un país que deixa que els capitals es moguin lliurement cap a dins i, sobretot, cap a fora, està subjecte a les vel·leïtats dels mercats financers. I la Xina ha valorat sempre l’estabilitat econòmica més que el creixement i, per descomptat, molt més que tenir un gran paper financer internacional.
O sigui, tot i que a la Xina se sentin cants al lliure mercat, no és una economia capitalista, sinó que està fortament controlada per l’Estat i, en definitiva, pel Partit Comunista. Quan el 2001 va ingressar en l’Organització Mundial del Comerç, els països occidentals es van fregar les mans, pensant que podrien aprofitar-se d’un gran mercat liberalitzat per vendre els seus productes i per invertir en les seves empreses. No ha sigut així: La Xina ha pogut exportar lliurement, però l’accés d’altres països al seu mercat ha sigut molt més limitat, i el mateix ha passat amb les inversions estrangeres a la Xina.
Molts economistes van posar el crit al cel quan el president Trump va pujar els aranzels de molts productes xinesos: ¡això era un atemptat contra el lliure comerç! Però em sembla que la raó principal de les mesures heterodoxes de Trump era intentar el bloqueig del desenvolupament de la investigació i l’avenç tecnològic a la Xina. Així s’entén millor, per exemple, la persecució de l’empresa Huawei, líder en el que està sent la tecnologia del futur, el 5G; la limitació de les exportacions de productes tecnològics a la Xina; les protestes per les violacions dels drets de propietat intel·lectual (no del ‘Quixot’ o de la 'Divina comèdia', sinó de les patents tecnològiques), o la preocupació pels atacs cibernètics.
La recent visita del president Xi Jinping mostra que Europa és important per a l’estratègia xinesa: perquè comprem els seus productes, els venguem els nostres (sobretot els de tecnologia avançada) i perquè ells puguin comprar les nostres empreses. La Unió Europea hi té oportunitats, però també riscos, perquè la política comercial i inversora de la Xina no quadra amb els estàndards occidentals: per això a Europa se’l considera un rival sistèmic i no només com un competidor econòmic. Per això, també, l’obertura d’Itàlia a les inversions xineses és un motiu de preocupació a Europa, com també ho és la colonització del continent africà per les empreses d’aquell país o el programa d’inversions de la Ruta de la Seda ('Belt and Road Initiative').
Els interessos del partit
En resum, la Xina no és una democràcia a la manera d’Occident, sinó un país autoritari, amb un Govern que té una visió centralitzada de l’economia, basada en el control de la inversió, el manteniment de l’estabilitat macroeconòmica i l’aprofitament de tots els avantatges que dona un món globalitzat, tot i que aquesta globalització funcioni només en una direcció, com ja s’ha assenyalat abans. Mercat, sí, però subordinat a l’Estat, i per tant, que no perjudiqui els interessos polítics que, en definitiva, són els del Partit Comunista.
Notícies relacionades¿Què passarà en el futur? Alguns prediuen una inevitable decadència xinesa, tenint en compte l’envelliment demogràfic i les males decisions d’inversió que han anat prenent al llarg del temps. D’altres argumenten que el canvi econòmic que s’acosta acabarà destruint el seu model polític. D’altres, en canvi, afirmen que el futur és allà: en un govern autoritari que domini les vel·leïtats de les empreses i dels consumidors, i que sigui capaç de prendre bones decisions. Però sobre tot això només tenim, ara per ara, intuïcions i esperances o temors.
