Cantar, respirar, viure

He de dir que sempre m’ha agradat cantar. I, en la meva vellesa, de vegades em trobo cantussejant. Només faltava que en temps difícils per a la política aparegués el grup anomenat Nova Cançó. I, és clar, m’hi vaig apuntar. Aquelles cançons eren la manifestació de la llengua, de la modesta però creativa llengua catalana. Deixant això al marge, ara, hi ha algunes creacions musicals d’aquell temps que formen part del patrimoni de la meva generació.

La cançó francesa em va obrir portes a la possibilitat de transmetre emocions... Com 'Clopin, clopant', que cantava  Yves Montand. "Com alça el vol una oreneta, la vida fuig massa de pressa, i jo me’n vaig, clopin, clopant".

Però, per damunt de tot, el que importava era transmetre emocions en català. Naturalment, hi ha una gran diversitat en l’àmbit de la cançó. Si no m’equivoco, en Montserrat se celebraven cantúries.

No soc expert en aquestes matèries, però sembla que el cant està relacionat amb alguns moments i amb alguns fets. El que tinc present és l’expressió 'cantussejar'. I si no m’equivoco al·ludeix a un cant poc rigorós. A mi sempre m’ha agradat cantar, però sense la necessària exigència que s’ha de tenir si es vol cantar bé.

Notícies relacionades

Censura a la Nova Cançó'

L'últim 'Al vent'

Passada la postguerra, l’anomenada Nova Cançó deixava anar un desig de llibertat.

Tal com deia fa unes quantes setmanes, sempre recordaré aquell dia que fèiem aquell recital de cançons al Palau de la Música –si no m’equivoco– amb policies vestits de paisà asseguts entre el públic, anotant qui cantava i què passava. D’una dotzena de cançons, la censura només n’havia autoritzat dues. No van aconseguir que el recital fracassés. No ho van aconseguir. Raimon i jo vam anar repetint alternativament les dues cançons permeses. El públic ho va entendre aplaudint cada absurda repetició. Els policies no van entendre res.