Recordant els anys 70
Xavier Gassió acaba de publicar '¿Qué fue de los 70?', reflex d'una dècada que no dubto a qualificar de prodigiosa
zentauroepp32379969 file i in this sept 17 1980 file photo david bowie liste190402142613 /
La dècada dels 70 té una mala fama immerescuda, sobretot a nivell estètic, gràcies a la inexplicable aparició dels pantalons de pota d’elefant i del 'mullet', pentinat absurd que avui dia ja només lluu Jordi Cuixart. Els 80, al contrari, són observats amb molta tolerància, malgrat aquelles cabelleres escarolades de les dones i les jaquetes amb muscleres dels homes (arremangades, si és possible, com Don Johnson a 'Corrupción en Miami'). Per intentar posar les coses al seu lloc, el fotoperiodista i arxiver gran del regne Xavier Gassió acaba de publicar '¿Qué fue de los 70?', ideal per regalar per Sant Jordi als que érem adolescents en aquella dècada, que no dubto a qualificar de prodigiosa, i, sobretot, als que no hi eren.
A veure, només el 1972 van aparèixer tres discos fonamentals de la música pop, el 'Ziggy Stardust' de David Bowie, el 'Transformer' de Lou Reed i el primer àlbum homònim de Roxy Music. A Barcelona, la segona meitat de la dècada va ser una festa formidable entre la mort de Franco i l’arribada de Pujol, qui, com el comandant, va fer parar: Sisa era una estrella de l’'underground’, vam produir l’únic grup espanyol de punk digne de tal nom, La Banda Trapera del Río, i vam disfrutar de cinc anys en què no se sabia gaire bé què estava prohibit i què no i això era un can Pixa i rellisca d’allò més estimulant. Malgrat els pantalons acampanats i el 'mullet', els 70 van ser uns anys magnífics, millors que els actuals, i prendre-se’ls a broma no és acceptable.
Xavier Gassió és un home que no llança res, com la mare de Raimon, i té un impressionant arxiu personal d’imatges amb què ha omplert '¿Qué fue de los 70?’, molt útils totes per recordar l’època els que la vam viure i perquè se la prenguin una mica més seriosament els que no. També és un repàs gràfic i literari d’una Espanya que ja no existeix, però en la qual hi havia una confiança en el futur que ha desaparegut en l’actualitat, quan impera el ‘mare meva, que em quedi com estic’. Anys de quimeres i utopies, probablement, però social i culturalment rellevants. ¿Una dècada lletja i d’anar amb una sabata i una espardenya? També. Però impregnada d’un concepte que s’ha anat marcint amb el temps: il·lusió.
