L'últim gest

Fa uns anys em van demanar triar una llista de deu pel·lícules que expliquessin la meva visió del món. Recordo que tenia molt interès a introduir en aquell catàleg una de les últimes que havia vist al cine i que m’havia deixat molt tocada. Vaig escriure llavors sobre 'Amor', l’obra mestra de Haneke  de la qual en surts amb el cor encongit i que et deixa un sabor molt agre en la memòria durant setmanes. El director austríac fa un cru retrat del fet que suposa envellir i de com els éssers humans entaulem una batalla impossible contra el temps i les seves cicatrius. El George i l’Anne, els protagonistes, són dos mestres retirats la tranquil·la vida dels quals en la seva recta final transcorre entre els afectes familiars i l’afició de tots dos per la música. La salut d’Anne es veu afectada per un vessament cerebral i un posterior deteriorament físic que porta al George a dedicar cada minut de la seva vida a cuidar-la.

La mateixa pel·lícula, per la seva durada, retrata el pas extremadament lent i agònic del temps per qui afronta una situació d’aquest tipus. La duresa de qui ha de decidir ajudar a morir l’amor de la seva vida per tal d’evitar-li un sofriment inhumà. Aquest divendres escoltant l’Ángel Hernández he pensat que aquell calvari de la ficció de Haneke ha sigut el seu. Però en la vida real, a l’Espanya del segle XXI, l’Ángel ha sigut emmanillat i ficat a un calabós la nit en què hauria d’estar plorant la seva adorada María José Carrasco, malalta d’esclerosi múltiple.

Notícies relacionades

És necessari despenalitzar l'eutanàsia

Eutanàsia: quatre persones que van triar morir

Escoltant l’Ángel no deixava de pensar en la imatge d’ella implorant-lo amb la mirada mentre ell intentava explicar-li sense èxit i amb la veu entretallada que la morfina ja no li feia efecte, que el dolor s’havia clavat a cada porus del cos de la María José i no havia de marxar si no era cridant la mort. L’Ángel plora pensant en la fotografia que presideix el seu saló. Una imatge de la joventut, de la felicitat, d’una altra vida. De quan ell la mirava i ella responia. De quan la cabellera arrissada de María José es movia salvatge cap a la cara d’ell. De quan la malaltia, el dolor i la vellesa semblaven una cosa llunyana que no arribaria mai. Però va arribar. 37 anys junts i després de molt temps agafant la seva mà, assecant les seves llàgrimes, netejant les seves nafres i maleint.

L’últim any ha sigut terrible en aquesta llar reconvertida en una habitació d’hospital on sempre van creure que s’aprovaria una llei d’eutanàsia que evitaria un càstig doble. Però no va arribar. I aquesta setmana l’Ángel ha tingut l’últim gest d’amor a la María José: ajudar-la a morir en pau i acabar amb el seu sofriment. Un gest de dignitat inapel·lable per a qui vulgui posar-se mínimament a la pell de l’Ángel... que podríem ser qualsevol ara o en el futur.