Catalunya i la lliçó del 'brexit'

El ‘brexit’ i l’independentisme català són fenòmens molt diferents. Per moltes raons. Una és que la Gran Bretanya és un estat sobirà des de fa segles i ningú nega la seva legitimitat per sortir de la Unió Europea, que no és un estat sinó una unió supranacional. La segona és que la Gran Bretanya va entrar a la UE el 1973, fa menys de mig segle, mentre que Catalunya està integrada a Espanya des de 1714 (com a mínim). Una altra és que la Gran Bretanya va celebrar un referèndum legal el juny del 2016 en què el 51,8% dels britànics van decidir sortir de la UE mentre que a Catalunya els separatistes –per exemple, en les eleccions plebiscitàries convocades per Artur Mas com un referèndum el 2015– es van quedar en el 48%.

A més, la Gran Bretanya va ser la primera potència mundial durant tot el segle XIX mentre que Catalunya és una nació sense estat en la qual el secessionisme el reclama. L’independentisme català és molt més a prop de l’escocès o del moviment del Quebec que del ‘brexit’.

El succedani del dret a decidir

No obstant, hi ha algun paral·lelisme entre els arguments dels ‘brexiters’ i els dels independentistes. El separatisme català es basa en el dret a l’autodeterminació, però com que l’ONU només el reconeix als països colonials sense eleccions lliures, recorre al succedani del dret a decidir per reclamar la sobirania plena, la no-supeditació al Parlament espanyol i a un règim polític al qual veu greus carències democràtiques.

Els ‘brexiters’ també diuen que la Gran Bretanya ha de reprendre el control total de la seva sobirania i no quedar supeditada a les normes i tribunals de la UE, que acusen de ser poc democràtica. A més, la Gran Bretanya ha de tenir plena llibertat –exigeixen– per establir relacions comercials amb tots els països sense quedar constreta ni per la unió duanera ni per les normes del mercat únic. En suma, els ‘brexiters’ volen recuperar la plena sobirania que veuen limitada per la UE.

I el que està passant aquests dies a la Gran Bretanya ha de fer reflexionar el secessionisme. El ‘brexit’ venut i aprovat en referèndum s’ha demostrat inviable sense arriscar una gran catàstrofe. Per això els radicals del ‘brexit’ s’oposen al descafeïnat negociat per Theresa May perquè no comporta la plena recuperació de la sobirania. Després de 45 anys a la UE, sortir-ne sense traumes és impossible. Al contrari del que es va assegurar, que seria un gran negoci perquè es deixaria de pagar a la burocràcia de Brussel·les. Ara els perjudicis no només són econòmics perquè el 48% que va votar en contra el 2016 (i que creu que ara superaria el 50%) s’oposa visceralment a un ‘brexit’ sense acord.

La Gran Bretanya passa així la seva pitjor crisi des de 1945, la primera ministra ha perdut tota autoritat al ser la seva proposta derrotada tres vegades al Parlament, però els diputats tampoc aconsegueixen acordar una fórmula de ‘brexit’ de consens. O la marxa enrere. La por creix davant d’una cada vegada més possible sortida traumàtica i sense acord el pròxim divendres. El país està dividit, els polítics desprestigiats, el món econòmic irritat, el veterà partit conservador –el més rellevant– a la deriva. I Theresa May ha hagut de demanar ajuda al líder laborista, que no és precisament un àgil socialdemòcrata, mentre tres antics primers ministres –John Major, Tony Blair i Gordon Brown– demanen un segon referèndum (perquè surti el contrari que el 2016).

Si a la Gran Bretanya, un estat sobirà, una potència europea i amb l’anglès que és la llengua universal, davant el dit per Theresa May que “brexit is brexit” i punt, hi està havent una gran convulsió, seria suïcida no reflexionar sobre el que passaria aquí si algú digués “independència és independència” i amb aquesta promesa guanyés un referèndum. En un món interdependent i de sobiranies compartides, sortir d’una entitat supranacional o d’un estat nacional, i com a conseqüència d’aquesta entitat supranacional almenys per un període indeterminat de temps, seria una bogeria. Tret que es desitgi jugar amb la pau política, l’economia i el benestar social.

L’error de Cameron

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

David Cameron es va equivocar a l’acceptar un referèndum basat en la nostàlgia d’un passat imperial. No ho fem aquí amb el mite d’una nació sense estat que pot ser l’Holanda del sud.

El futur és a Espanya i si Catalunya, que és el 16% de la població, el 19% del PIB i el 25% de l’exportació, no sap pactar el que li convé, menys podria sortir d’Espanya contra Espanya i quedar-se a la sala d’espera d’una Europa que desconfia i tem l’emergència d’altres nacions sense Estat.