Una alternativa per a Israel

¿Pot algú treure Benjamín Netanyahu? La pregunta és l’única que realment compta en les eleccions de dimarts. Plantejat com un referèndum a la figura que ha governat durant més temps Israel: si guanya les eleccions obrirà el seu cinquè mandat, superant el mateix David Ben Gurion, creador de l’estat jueu. Un rècord, que anuncia amb aïllar encara més Israel en el pla internacional, després d’una dècada on ha deixat passar qualsevol oportunitat per demostrar que, darrere de la seva inflexibilitat i polítiques opressives, hi havia un projecte per aconseguir un país mes segur i més ben posicionat al mapa global.

Com el presagi del que està passant a mig món, durant aquesta última dècada, Netanyahu en la seva deriva cap a posicions ultranacionalistes ha polaritzat la societat israeliana cap a l’extrema dreta, facilitant l’avenç de partits antiàrabs i ultraortodoxos, que finalment seran els que el recolzin. El dolent és que en aquesta caiguda, Netanyahu ha arrasat també amb els seus aliats internacionals. A la Unió Europea, només el president hongarès Víctor Orbán el recolza. Al costat de l’Aràbia Saudita, amb qui comparteix el seu odi a l’Iran, la resta d’aliats acaben resumint-se entre Vladimir Putin i Donald Trump, que induït per Israel, va prendre la decisió de rebutjar l’acord d’Obama i tornar a imposar sancions al règim dels aiatol·làs, que torna a tenir ambició nuclear, en un moment on a més tenen també una clau de Síria per anar posant bases militars i escalfar fins i tot mes el formiguer de l’Orient Mitjà.

Notícies relacionades

Netanyahu lluita pel seu quart mandat consecutiu en les eleccions d'Israel

El general capaç de destronar Netanyahu

¿Hi ha alternativa a Netanyahu? El candidat més ben posicionat és Benny Gatz, un exgeneral que va ser cap de l’exèrcit israelià i que ha aconseguit unir els partits de centre. Perquè guanyi necessita que passin almenys dues coses més. La primera és que l’esquerra sionista, els socialistes que van fundar l’estat d’Israel, que estan en hores baixes, acabin recolzant-lo. La segona més aliena a la seva capacitat de convenciment i maniobra és que la minoria araboisraeliana acabi anant a votar en massa, en comptes de defensar un nou boicot a unes eleccions en un estat que els considera ciutadans de segona.

No és fàcil que la tendència canviï. Fastiguejats per un govern que els exclou i unes lleis que els discriminen, els palestins d’Israel només van anar a votar massivament quan els partits àrabs es van presentar en una llista única. No és el cas, però tot i així, si els palestins –gairebé un de cada cinc votants– acudeixen a les urnes, el recolzament a l’ascens ultra es dilueix i els escons poden facilitar un canvi. La seva presència continuarà sent minoritària i no tindran fàcil entendre’s amb l’esquerra. Però quan van pactar es va arribar als acords d’Oslo. Ara, davant l’hostilitat de Netanyahu i l’ascens de l’extrema dreta, les opcions semblen distants, però possibles. L’alternativa, més necessària que mai, seria favorable per a Israel, per als palestins i de passada també per obrir el diàleg en el conflicte més antic del món.