Fugida dels serveis públics

La sortida al carrer de l’‘Espanya buidada’ ha tret a la llum pública l’exclusió de les persones que viuen en comunitats rurals i en petites viles i pobles de l’accés a serveis públics fonamentals com la salut i la sanitat, l’educació, la connectivitat a internet o els serveis bancaris de proximitat indispensables per mantenir la inclusivitat financera. Aquests serveis són fonamentals per disfrutar de la ciutadania moderna.

Però sent greu, aquest problema no és exclusiu de les comunitats rurals. Passa una cosa similar a les ciutats grans i mitjanes. Les llistes d’espera en sanitat, la segregació a l’escola pública o la impossibilitat d’accés a una vivenda de lloguer social en són tres exemples. La cura i educació dels nens en llars d’escassos recursos se’n ressent. A més, aquestes carències impedeixen l’emancipació dels joves. En l’àmbit urbà, el problema és invers al de les comunitats rurals: en comptes d’anar-se’n, els joves han de romandre a casa dels seus pares.

Insuficiència pressupostària i dèficit de gestió

¿Quina és la causa d’aquest deteriorament? La primera és la insuficiència pressupostària i els dèficits de gestió d’aquests serveis. Però a aquesta causa s’hi suma una altra que, segons el meu parer, és encara més pertorbadora. Les classes mitjanes acomodades, i la nova classe mitjana aspiracional formada per joves professionals, estan fugint de serveis públics com l’educació i la sanitat pública.

Fa uns anys, al final d’una conferència a Lleida, va venir a saludar-me una exalumna dels meus cursos a la Universitat de Barcelona. Era professora universitària i el seu marit un professional de l’advocacia. Em va dir que havien decidit mantenir la seva filla a l’escola pública, malgrat que la qualitat de l’ensenyament s’estava veient afectada per la presència cada vegada més nombrosa d’immigrants. Però s’ho estaven replantejant, perquè consideraven que la seva ideologia progressista podia perjudicar les oportunitats futures de la seva filla.

Una altra fugida és la que protagonitzen els professionals d’aquests serveis. El cas és especialment preocupant en la sanitat. La crisi s’ha carregat un de cada cinc euros sanitaris. Més de la tercera part d’aquesta retallada de despesa ha sigut en personal (reducció de salaris, retallada de plantilles i congelació de places). La partides de formació professional també s’han reduït considerablement. El resultat és l’abandonament i l’envelliment de plantilles.

Exercir la protesta i la pressió

¿Per què aquesta fugida és una amenaça molt seriosa per als serveis públics fonamentals? Perquè les classes mitjanes són essencials per al manteniment d’un Estat social de qualitat. La classe mitjana té “veu” i capacitat per reaccionar al deteriorament dels serveis públics. El mateix que passa amb els serveis de qualsevol empresa privada, sense clients exigents les organitzacions es deterioren. Els grups socials de menors ingressos i formació no tenen aquesta capacitat de “veu” per exercir la protesta i la pressió. Però patiran, en gran manera, el deteriorament.

Sense una classe mitjana exigent, no existiran serveis públics universals de qualitat. En cas de continuar aquesta fugida, serveis com la sanitat i l’educació pública es convertiran en serveis assistencials i de beneficència per a persones sense recursos. Veurem llavors la cronificació de la desigualtat i la pobresa. Els efectes també es notaran en el dinamisme de l’economia. Perquè com estan tornant a redescobrir els economistes, el tercer pilar de la prosperitat d’un país és la salut de les seves comunitats.

La situació de la Generalitat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El deteriorament dels serveis públics fonamentals és un problema general a tot Espanya. Però, tinc per a mi, que és encara més intens a Catalunya. Els efectes de l’absència d’un Govern efectiu de la Generalitat estan sent dramàtics en aquest terreny. No obstant, com que a curt termini no s’aprecia, no hi ha una reacció adequada. Però aquesta dolça decadència en què ara vivim acabarà passant-nos una factura elevada.

¿Què hem de fer? A més de millorar recursos i organització dels sistemes educatius i de salut, cal repensar les exempcions fiscals a la despesa privada en sanitat, en educació o en vivenda. Cal analitzar també si els mecanismes d’educació concertada són inclusius o, al contrari, accentuen la segregació social. Cal ampliar el marge per a innovació des de baix. Cal preguntar-se quin sentit té continuar mantenint els funcionaris públics a Muface, fora del sistema nacional de salut. I, abans que res, les classes mitjanes han d’exercir la seva “veu” i implicar-se de forma directa en la millora dels serveis públics, resistint la temptació de fugir-ne.