El sistema de salut
Descentralitzar la sanitat pública
Hi ha evidències de millores al traslladar la gestió a nivells d'administració més pròxims al ciutadà
ilu-hoy
Quan falten pocs dies per començar una nova campanya electoral, els partits ja han posat fil a l’agulla per explicar quin model d’Estat volen i quines seran les seves principals apostes polítiques per als pròxims anys. Un dels temes que segurament tindrà una atenció especial és el de la descentralització (o no) dels serveis públics. Al marge de les idees que tots els ciutadans puguem tenir sobre els avantatges o inconvenients de descentralitzar una part dels serveis públics, en realitat hi ha evidència científica sobre l’impacte de traslladar la gestió d’alguns serveis a nivells d’administració més propers al ciutadà al qual donaran el servei. Un informe que publicarà l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) recull tres contribucions d’economistes de la salut de reconegut prestigi que avaluen els efectes de la descentralització de la sanitat pública sobre diverses variables.
En una primera contribució, Joan Costa-Font, de la London School of Economics, aporta evidència que el procés de descentralització dels serveis sanitaris a Espanya no ha augmentat les desigualtats regionals en el funcionament del sistema i, tot el contrari, en el cas espanyol s’observa una reducció de les desigualtats gràcies a la capacitat del nou sistema descentralitzat d’adaptar-se a les preferències regionals dels ciutadans (en temes de prestació de serveis sanitaris) sense que això faci augmentar les desigualtats entre regions en el funcionament del sistema. Costa-Font també mostra evidència que la descentralització promou la innovació sanitària en algunes regions que són seguides per la resta de regions del país, la qual cosa resulta en efectes positius sobre la innovació a nivell estatal. Finalment, però d’igual importància que els aspectes anteriors, l’autor també explica que la descentralització té un impacte positiu sobre les mesures de satisfacció amb el sistema sanitari i, com a resultat, disminueix la doble cobertura amb assegurances privades utilitzades com a complement a la prestació sanitària pública.
Les institucions autonòmiques
En una segona contribució, Gilberto Turati, de la Università Cattolica del Sacro Cuore, a Itàlia, compara els resultats de la descentralització de la sanitat pública a Itàlia i a Espanya. L’autor observa que la descentralització va tenir efectes molt diferents en aquests dos països que es deuen, principalment, a la qualitat de les institucions locals (aquí s’hi inclou tant la qualitat dels polítics a nivell local com la qualitat dels administradors de les institucions sanitàries com hospitals, personal mèdic, etcètera). Per tant, la seva conclusió principal aplicada al cas espanyol seria que els efectes de la descentralització sanitària depenen de manera crucial de la qualitat del sistema a nivell autonòmic, ja que aquestes institucions autonòmiques seran les encarregades de transformar el pressupost sanitari en serveis adequats als ciutadans de cada regió.
Notícies relacionadesL’última contribució d’aquest informe, presentada per Dolores Jiménez Rubio (Universitat de Granada) i Pilar García Gomez (Erasmus University Rotterdam), analitza l’impacte de la descentralització del sistema de salut públic espanyol en la mortalitat infantil i neonatal registrada en els hospitals de titularitat pública. Les autores mostren de manera molt clara que la descentralització sanitària va comportar importants reduccions tant en la mortalitat infantil com la neonatal tot i que aquests efectes només són presents a les regions que van poder implementar una descentralització total.
Des dels anys 1990 diversos països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) han implantat processos de descentralització en alguns serveis públics i les tres contribucions revisades a l’informe presenten els principals resultats que hi ha en la literatura sobre els efectes de la descentralització del servei de salut públic tant per al cas espanyol com per a alguns dels països europeus que també han implementat aquest procés. Com es pot veure, els resultats no semblen ser negatius i sí que hi ha evidència de millores en (com a mínim) algunes àrees de la salut. Tot i que està clar que és necessària més evidència per poder derivar conclusions globals sobre aquest procés, estaria bé que els polítics consultin l’evidència científica disponible a l’hora de dissenyar els seus programes polítics.
