Supervivent de l'horror nazi

Propera estació

Neus Català descansava al llit; se la veia tranquil·la, sense dolor, com si encara no volgués renunciar a la lluita

2
Es llegeix en minuts
Neus Català, durant la cerimònia d’entrega del Premi Català de l’Any que va rebre al febrero del 2007, otorgat per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

Neus Català, durant la cerimònia d’entrega del Premi Català de l’Any que va rebre al febrero del 2007, otorgat per EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. / JORDI COTRINA

Feia dies que la Marina Rossell m’insistia en portar-me a Els Guiamets, al Priorat. Volia que conegués la seva amiga Neus Català i que després l’alcalde, en Miquel Perelló, ens portés fins a la serra de Pàndols per fer-nos una idea del que va ser la batalla de l’Ebre, veure una cova i allà cantar-m'hi ‘El paisatge de l’Ebre’, de l’enyorada i poc reivindicada, sabadellenca, Teresa Rebull.

Amb la Marina tenim un vici des de fa uns quants anys: “Aspirem a trobar un poble savi, antic, que tingui la força de no estar al servei de la conquesta o el poder, sinó que exigeixi que es respecti el seu dret a salvar la terra”. I això ens ha portat a ser amics. Ella m’ensenya i jo aprenc.

Sempre que la veig em fa pensar en quan agafo un tren per primera vegada. Al tren em fixo en les properes parades. Les intento memoritzar acumulant les últimes, fins aprendre-me-les totes seguides. Una mena de cadena que em porta d’on vinc fins on vaig. I això és una mica el que em passa amb la Marina, que acumulo memòria i admiració. I segurament per això tinc la sensació que no li he donat mai prou les gràcies.

Notícies relacionades

Vam arribar a Els Guiamets per un camí estret on al marge hi abundaven badabadocs. A l’entrada del poble ens hi esperava la Mariona, la persona que cuida l’única supervivent catalana viva del camp de concentració nazi de Ravensbrück a una lluminosa residència de persones grans. Neus Català descansava estirada al llit, en una habitació d’on s'hi veia un bosc sense final. Té 103 anys i uns ulls ben grossos. Se la veia tranquil·la, sense dolor, com si no volgués encara renunciar a la lluita, com si també el cos de la Neus volgués mostrar-se davant nostre com un acte resistent. Una actitud que, envoltada de llibres de memòria històrica, encara feia més especial el moment.

La Marina va explicar-li coses; li va cantar cançons, entre elles, 'Dolça Catalunya'. La Mariona i jo ens ho vam mirar des dels peus del llit. I al final de tot, quan ja ens decidíem a marxar, la Marina li va alçar el puny i, en la incertesa de no saber si seria l’últim adéu, li va donar les gràcies. “Gràcies, Neus”. Ho va fer dues vegades més: “Moltes gràcies”, “Neus, moltes gràcies”. I en aquell moment la Neus va moure el braç, va treure de dins dels llençols el puny i amb un fil de veu va arrencar i li va tornar: "Gràcies". L’única paraula que li vam sentir, ja al final, d’un magnífic dia ferit, profund i escarpat, a la serra de Pàndols.