Eleccions generals
Guerra de fitxatges: la lliga de la política
Les llistes es configuren per a un electorat cada vegada amb menor criteri i més resposta a l'efectisme
ilu-hoy
Les pròximes eleccions venen precedides per un paroxisme enarborat en la configuració de la pedrera dels partits combatents pels escons. Combatents, que ja no competidors, ja que el lema olímpic per excel·lència ‘Citius, altius, fortius!’, que bé podria trobar el seu lloc entre aquells als que encarreguem l’encomiable tasca de guiar un país, sembla haver-se tenyit de cert sensacionalisme, deixant de banda tal honorable missió per aconseguir guanyar, mitjançant pulles i cops de colze i desestimant en tal intent la brillant oratòria deliberativa de la qual, en ocasions, hem disfrutat tot i que es tractés, disculpin l’expressió, de mera vaselina, que tenia la mateixa funció però amb molta més classe i glamur. ¿Per què perdre el temps en escoltar i contraargumentar si es pot insultar i menysprear?
D’altra banda, la presentació de la configuració dels partits polítics sembla un elogi al qui en dona més, amb cada vegada més inaudits fitxatges sorpresa. Són tan efectistes que, la veritat, agrisen a qualsevol alineació esportiva. I el més lamentable és que simplement es tracta de la coherent resposta mitjançant una escolta activa a l’electorat, cada vegada amb menor criteri i amb més resposta a l’efectisme. Tenim el que ens mereixem.
El pes de l’atractiu
Així doncs, i fent ús de diverses tàctiques psicològiques, no per conegudes o simples menys eficaces, es dissenyen les diferents accions estratègies. La que sembla ser la carta d’or en aquesta campanya és el pes del’atractiu de la font, que garanteix més poder persuasiu per dues raons. La primera, perquè una font atractiva pot determinar que es pari atenció al missatge i s’escolti, amb la qual cosa s’aconsegueix obrir la porta: el pas més important. A més, està provada la seva influència en l’acceptació de la informació, molt més elevada fins i tot si ve acompanyada per la identificació amb els valors, ideals o desitjos dels receptors. ¡Perfecte! ¿Qui volem atraure? ¿Quin és el nostre ‘target’? I embeguts per la passió ens oblidem d’allò molt més sàviament quotidià de què sap el gat de fer culleres mentre associem amb alegria i beneplàcit que el que ho fa bé, per exemple, en una cuina, una arena, un plató o l’espai, ho farà igual de bé en política, perquè d’això ja s’encarrega el biaix provocat perl’efecte halo.
La credibilitat d’una font es fonamenta en dos pilars, sinceritat i competència. Som conscients que intentar considerar la primera en el panorama polític és mera utopia. La ciència, al contrari, ens indica amb el model de la probabilitat d’elaboració que quan el tema és de poca rellevància personal s’opta per la ruta perifèrica deixant que siguin altres missatges, i no el principal, els que li donin la clau de la confiança. També són fonamentals l’educació, l’ocupació i l’experiència. Reprenent el paràgraf anterior, els punts forts se’ns presenten en la idealització de l’ocupació com a projecció dels desitjos d’èxit que canalitzen l’admiració portant-la a terrenys molt més persuasius i aprofitables, políticament parlant.
També és conegut que perquè l’atractiu de la font arribi realment a influir ha de ser clarament visible i perceptible, i està provat que és més important a mitjans visuals o d’interacció. ¡Cap problema! Centrem la nostra acció en aquests mitjans, perquè a més hi ha més ‘inputs’ d’entrada i es pot disfressar la futilitat del missatge en els efectes de perifèrics. És important destacar que les investigacions de Petty i Wenneger van demostrar que l’atractiu de la font exercia més influència quan el coneixement referent a l’actitud era baix i quan la rellevància del tema també era baixa. El primer requisit està satisfet quant a les vies d’entrada principals de la informació dels partits i generació de l’opinió a les franges de més impacte poblacional: xarxes i audiovisuals, canals mimètics i fàcilment suggestionables, amb escassa introspecció i anàlisi crítica però més afiliació i seguiment de lideratges superficials.
Les dades ens indiquen que el 70,4% dels espanyols manifesten que la política els interessa més aviat poc o gens, i això malgrat les converses al bar, al taxi o a les sales d’espera i si, a més, sobre aquest percentatge apliquem al seu torn el 70% de participació en les últimes eleccions, els números resultants són escabrosos quant a qui vota i l’interès real que es té en els resultats, més amb la desconfiança generalitzada que ja existeix i, tot i que el 80% de la població afirma tenir el seu vot decidit prèviament a la campanya electoral, igualment això tampoc millora massa la qüestió.
