De pròrrogues i altres històries

L’agonia del ‘brexit’ continua. Dimecres, de nou, els líders europeus es van tornar a reunir amb caràcter extraordinari per decidir no ja sobre la concessió d’una pròrroga al Regne Unit, sinó per determinar quina durada tindria l’esmentada pròrroga.  Davant la proposta de Theresa May d’ampliar-la fins al 30 de juny, dos dies abans de la conformació del Parlament Europeu, i avalada de manera ferotge per Macron, se situava la proposta del President del Consell, Donald Tusk, de concedir un any de marge perquè Londres prengués una decisió en ferm, bé mitjançant acord al Parlament, mitjançant eleccions, o via un nou referèndum. Finalment, es va decidir anar a un terme mitjà, la nova data límit serà el 31 d’octubre. En vista de l’acord, Merkel és la que s’ha sortit amb la seva. La seva proposta era superar el 30 de juny, però no arribar a l’any de demora. Alemanya aposta i guanya.

La idea darrere d’aquesta ‘graciosa’ concessió a May està articulada sobre dos eixos d’actuació. El primer, la ‘flextensió’; el segon, la invenció d’una nova categoria d’Estat membre, ‘Estat en procés de sortida’. La ‘flextensió’ és un nou terme encunyat en l’argot cada vegada més nombrós entorn del procés de sortida del Regne Unit i que s’afegeix a d’altres com ara ‘backstop’ i ‘brexit’ i derivats com ara ‘brexiternity’, que consisteix en la concessió d’una ampliació per a la sortida, si bé no és requisit esgotar-la. Per tant, si May aconseguís arribar a un acord, posem per cas durant les pròximes dues setmanes, podria accelerar la sortida efectiva i evitar la participació en les eleccions al Parlament Europeu. Aquesta ampliació també deixa prou marge perquè es poguessin adoptar decisions més dràstiques tals com la convocatòria d’un referèndum o eleccions generals.

Amb un peu fora

Quant a la nova tipologia d’‘Estat en procés de sortida’, el que es pretén és delimitar el marge d’actuació que tindrà un Estat en situació d’interinitat en relació amb els processos de presa de decisions. El model a seguir l’Eurogrup. Sense poder de decisió real, no obstant, s’ha constituït en el veritable faedor de la política econòmica europea davant l’Ecofin. D’aquesta manera, Londres es quedaria al marge de decisions extremadament rellevants per al futur europeu, però continuaria participant d’altres a tots els efectes. Així, no formaria part, en cap cas, de les decisions que afectessin la configuració de la nova escola de comissaris o d’aquelles que tinguessin a veure amb el nou marc financer plurianual de cara al 2021-27 actualment en procés de negociació. A més, aquesta nova categoria comprometria el Regne Unit a seguir un dels principis rectors de la UE, la cooperació lleial, per la qual cosa no podria/hauria de bloquejar el normal procés institucional en l’entorn comunitari.

Notícies relacionades

La UE i May acorden ajornar el 'brexit' fins al 31 d'octubre

Els euroescèptics volen aprofitar la pròrroga per acabar amb May

En tot cas, igual com en ocasions anteriors, la decisió adoptada pel Consell de la UE ha de ser ratificada pel Parlament britànic. De nou comença un procés d’aprovació que, si no compta amb l’acord entre ‘tories’ i laboristes, tornarà a quedar bloquejat. De moment, la pilota torna a estar a la teulada britànica.  I de nou s’obren els escenaris de sempre: acord de May, acord alternatiu, un altre referèndum, cancel·lació del ‘brexit’, eleccions generals o sortida sense acord. Sens dubte la història interminable, ¿o hauria de dir ‘brexiternity’?

Professora de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i investigadora sènior a l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals (ICEI)