Incerteses de campanya

Ha començat una nova campanya electoral amb els rituals de sempre: l’enganxada de cartells, els primers actes i les declaracions contundents dels candidats que volen sortir en els titulars. Els equips dels partits miren de reüll les últimes enquestes, amb un CIS del mes de març que situa ERC com a destacada primera força, en competició amb un PSC posicionat a distància.

Les enquestes no deixen de ser projeccions i diu la llegenda que els republicans tendeixen a guanyar enquestes i a perdre eleccions. La realitat no és exactament així: no només ja van guanyar les europees del 2014, sinó que el CIS preelectoral del 2016 va encertar exactament el nombre de diputats que traurien. Alhora, els sondejos previs a les eleccions catalanes del 2017 els auguraven unes xifres molt pròximes als 32 diputats que van acabar obtenint.

Amb aquests pronòstics, el principal dubte pel votant català rau en quin serà el comportament postelectoral dels socialistes. Tant ERC com Podem han començat la campanya advertint d’un possible acord de Govern entre el PSOE i Ciutadans. Aquest pacte, que segur que seria del grat dels grans poders econòmics i de molts dels barons del partit de Sánchez, escoraria el Govern estatal cap a la dreta i les polítiques centralitzadores. No és una eventualitat gens descartable, no només perquè el PSOE ha estat capaç de posar-s'hi d’acord en l’aplicació de l’article 155 i en moltes votacions al Parlament de Catalunya, sinó també perquè s’ha negat a refusar-la obertament en els debats de precampanya i en els primers actes de campanya.

Encara que hem de veure com s'acaba ajustant tot a causa del gran nombre d’indecisos detectat es prediu que l’independentisme català apareixeria reforçat a la cambra baixa estatal. Paradoxalment, la possibilitat del pacte que abans esmentàvem o el fet que –més difícilment– puguin sumar els socialistes amb Podem i les seves confluències, podria deixar-lo sense cap capacitat d’incidència a l'hora de posar damunt la taula l’exercici del dret d’autodeterminació i el final de la via repressiva, dues peticions que tenen un ampli consens en la societat catalana.

De fer-se realitat aquestes variables, ¿significaria una estocada a l’hegemonia independentista en la política catalana? Contràriament, crec que fins i tot li podria resultar favorable: el fet de no poder condicionar es podria veure compensat amb escreix en la facilitat de no haver de batallar amb les contradiccions de sostenir un mal Govern per evitar-ne un de molt pitjor.

Justament, l’independentisme no només ha crescut davant de l’hostilitat de governs del PP, sinó també en els desenganys amb els governs progressistes. Aquesta desconfiança amb les hipotètiques mesures de gràcia del progressisme estatal podria fer que desaparegués l’habitual vot dual dels catalans quan es tracta d’enviar representants a la Ciutadella o a la Carrera de San Jerónimo. Falta veure'n el desenllaç.

Notícies relacionades

Així ha començat la campanya de les eleccions generals 2019

JxCat s'encomana a Puigdemont, que insisteix a no donar un «xec en blanc» a Madrid