Els Comitès de Defensa del #boncatala

‘Jornalista’. En #boncatala així hauria de definir la meva feina. ‘Jornalista’, no ‘periodista’. Ho sentencia Josep Maria Virgili i Ortiga, Josep Maria Virgili i Ortiga, “catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Membre de Koiné i del Cercle Vallcorba”. Amb una activitat incansable a Twitter i 24.500 seguidors exposats a rebre alguna de les seves correccions lingüístiques. Correccions o potser caldria dir-ne, encara que sempre vinguin precedides d’un molt polit ‘si m’ho permeteu’, correctius, pel component d’escarment públic que tenen les seves respostes als atemptats contra el #boncatala (així etiqueta les seves aportacions). Ai, que ‘atemptat’ tampoc, que se n’ha de dir ‘atac’ o ‘incident’, que un ‘atemptat’ diu que només seria una temptativa. ¿O no?

Sembla que no n’hi ha prou amb combatre la dissolució d’una llengua que veu com se li evaporen els pronoms febles, que tendeix a la convergència lèxica amb el castellà quan escull un ‘escollir’ abans que un ‘triar’, té ‘manies’ però mai ‘dèries’, que ‘no s’atreveix’ quan podria ‘no gosar’. Ni amb recursos en el mateix Twitter com l’imprescindible Optimot.

La normalització lingüística aspirava a restituir una normalitat perduda després de dècades de repressió lingüística i de canvis demogràfics. Però el virgilisme sembla que vol anar més enllà: propugna un model que esborri segles de contacte amb el castellà en l’evolució del català, reconstruint les formes que hauria desenvolupat, hipotèticament, lliure d’aquesta contaminació indesitjada, en sintonia únicament amb el seu venerable passat i amb les innovacions de la resta de llengües romàniques, preferiblement no ibèriques.

No ‘vaccina’ contra res

Josep Maria Virgili ha topat a les xarxes amb les respostes combatives de polemistes gens sospitosos de tebior davant del barbarisme i el català diluït, com Pau Vidal, autor d’‘El bilingüisme mata’ i ‘El catanyol es cura’. Vidal, i tants altres (fins i tot n’han sorgit comptes paròdics), assenyalen diversos perills del virgilisme. La dubtosa eficàcia pedagògica del mètode correccional, sobretot de l’antipàtica esmena no sol·licitada, que no vacuna (‘vaccina’ segons Virgili) contra l’error. L’obsessió pel lèxic més refistolat abans que per l’esbandida sintàctica. La inseguretat que imbueix en el parlant el ‘perepunyetisme’ hipercorrector, el qüestionament de la tasca de l’Institut d’Estudis Català (IEC) i el ‘morrofortisme’ del seu model de llengua.

Pau Vidal, en un article que va titular ‘Corregir mata’, associava la “fal·lera correccional” de la qual Virgili és només un exemple, encara que eminent, a dinàmiques desfermades per l’Any Fabra. No crec en els efectes taumatúrgics de les commemoracions institucionals –encara que l’Any Sales fes un profund blanqueig dels aspectes més discutibles del personatge i el tricentenari enardís oportunament els ànims fins al paroxisme–. Més aviat aquí hi veig l’apostolat de la llengua imaginada de la república imaginària. La derivada filològica d’un independentisme que cada vegada redueix més el perímetre dels purs i assenyala covards. Espero impacient el dia que un tuitaire retregui que Virgili defensi el #boncatala en lloc de #lopusbellcatalanescdelmon.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan el veig expulsant de l’Olimp del #boncatala l’IEC, erosionant l’autoritat normativa de l’acadèmia, renyant Pau Vidal i els lingüistes de TV-3, quan me l’imagino rastrejant les xarxes com un comando d’un Comitè de Defensa de la Llengua (entre un CDL i el CNL, em quedo amb el segon), quan els seus seguidors lamenten les ocasions en què Fabra no va gosar anar prou lluny (cap enrere) i adulen el nou Mestre, quan, com deia un tuitaire insubmís, intenta establir el seu idiolecte particular com l’únic model vàlid a seguir, una veu perversa em diu, com quan va veure el president Torra demanant perdó davant d’un CDR a Sabadell, ‘tal faràs, tal trobaràs’.

I, per acabar, ‘bona tarda’. Ai, no, que Virgili diu que també és un castellanisme "d’aquells que surten en els diccionaris". O 'bon dia', o 'bon vespre' o 'bona nit'. I ja està. O 'ep', 'Ah, Maria' o 'Déu vos guard', també. I l’aplaudeixen alguns que van somriure davant d’aquell (o almenys el van excusar com a mal menor) "pues bueno, pues vale, pues adiós".