El diable no és a fora

Sis anys després del seu relleu al capdavant de l’Església catòlica, Benet XVI creu que ha trobat una causa específica de la pandèmia de pederàstia eclesial. El papa emèrit vincula a l’herència del Maig del 68 les incomptables agressions sexuals comeses per sacerdots contra nens i nenes a tot el món. 

¿Què va ser aquell maig? Els seixantavuitistes no van prendre el poder ni van enderrocar l’ordre social ni van transformar les estructures econòmiques i polítiques. No hi havia platges sota les llambordes de París, Praga, Berkeley i Ciutat de Mèxic. O més aviat no hi va haver la força ni la determinació necessàries per desenterrar-les. No va ser una revolució perquè no va canviar l’arrel del sistema. Però res va tornar a ser igual des de llavors.

El Maig del 68 no va revolucionar el mode de producció ni les relacions de dominació política i social, però el seu vigorós accent antiautoritari va transformar superestructures socials com la família il’ensenyament. Va alliberar els ciutadans de castradores cotilles morals, com la que els impedia un desenvolupament sexual lliure i sa. Va donar pes a l’esquerra no autoritària, va prendre el moviment ecologista i va impulsar una nova onada feminista. I va investir la joventut com a nou subjecte revolucionari de la història.

Bretxa generacional

El proletariat, que havia sigut el motor de les lluites socials des del segle XIX, va ser rellevat en aquesta funció per un nou agent social. La bretxa generacional va substituir la lluita de classes, en expressió del periodista Joaquín Estefanía (Revoluciones. Galaxia Gutenberg, 2018). La joventut, i no la classe obrera, ha configurat també l’avantguarda dels esclats de rebel·lia posteriors a Occident:l’altermundialitat (1999) i els indignats (2011).

Això va ser el Maig del 68. Però ara sembla que s’ha d’afegir a aquest llegat ideològic un efecte demoníac, un impuls irresistible que hauria convertit centenars o milers de sacerdots en violadors de nens i nenes. La idea de Benet XVI, publicada amb el coneixement de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu i del papa Francesc, és més dèbil que un terròs de sucre en una tassa de te calent. La relació d’escàndols de pederàstia eclesial previs al 1968 és interminable, però n’hi haurà prou amb tres casos. Més que res, per no fastiguejar de forma excessiva ningú.

Delinqüents sexuals

A Irlanda, diversos informes oficials han conclòs que centenars de religiosos van abusar de més de 25.000 de menors des del 1922 fins a finals del segle XX. No només hi va haver violacions; també pallisses, explotació infantil i adopcions irregulars. Un dels més repugnants depredadors de l’Església irlandesa va ser el canonge Brendan Smyth. El seu historial com a delinqüent sexual comença als anys 50.

Un gran jurat de Pennsilvània (EUA) ha revelat que més de 300 sacerdots catòlics van abusar de més d’un miler de nens i nenes almenys des de finals dels anys 40.

A Alemanya, el cor infantil de la catedral de Ratisbona era una masmorra medieval en ple segle XX. Un informe oficial ha revelat que almenys 547 nens del cor van patir agressions sexuals i maltractament físic en mans de religiosos almenys des del 1953 fins al 1992. Una dada: Georg Ratzinger, germà de Benet XVI, va dirigir el cor de la catedral bavaresa entre el 1964 i el 1994.

Víctimes frustrades

Benet XVI no va ser el papa més insensible a la plaga delscapellans abusadors de nens. Va ser el primer pontífex que va reconèixer l’existència d’aquesta xacra i va esbossar una petició de perdó. Bé és cert que ho va fer sota la pressió creixent de l’opinió pública internacional, commoguda per la ruptura del silenci de milers de víctimes a tot el món.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però tant les actuacions de Benet XVI com les del seu successor, Francesc, han resultat frustrants per a les víctimes, que han deplorat la falta de coratge i de determinació de tots dos. L’última decepció va ser la cimera contra la pederàstia celebrada el febrer passat alVaticà: la cita no va crear mesures concretes i efectives, només bones paraules.

L’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, assegurava dies enrere a un reduït grup de periodistes que la voluntat renovadora de Francesc és inequívoca. "Avancem a poc a poc". ¿A poc a poc? La història viatja a velocitat de vertigen des del 1914, i encara infinitament més ràpid des de les dues últimes dècades del segle XX. Enmig d’aquest corrent torrencial, evolucionar a poc a poc sembla un propòsit va. Si la progressió no adopta un ritme i una voluntat compatibles amb la ràpida transformació de la societat i les seves demandes, el risc de desaparèixer engolit pel remolí es multiplica. Sobretot quan s’insisteix a camuflar la responsabilitat històrica de l’Església sota l’esquer d’uns dimonis exteriors. No, el diable, aquest diable, no és a fora.