Un símbol destruït
«Sous le ciel de Paris»
La imatge de Notre-Dame en flames no apaga la nostra afecció a la ciutat i a tot el que representa; al contrari: encén l'esperança de la seva reconstrucció
zentauroepp47772676 paris190415201651 /
La fletxa de Notre-Dame, la catedral de les catedrals, aixecada a l’illa de la Cité, al cor de París, s’ha ensorrat aquest dilluns. Tot un símbol, en la història de França i en la història de l’art: aixecada sobre un antic temple gal·loromà, un lloc de culte mil·lenari, era la frontissa de l’evolució de l’art gòtic, és a dir, l’última de les catedrals del gòtic primitiu i la primera de les grans catedrals clàssiques.
Fet aquest apunt històric, la imatge de la columna de fum i foc s’ha projectat immediatament a totes les pantalles del món: Notre-Dame és el monument històric més visitat d’Europa. Tots els que l’hem visitat l’associem amb la nostra pròpia vivència. En el meu cas, em va venir a la memòria una cançó d’Édith Piaf: “Sous le ciel de Paris / s'envole une chanson... / De sa vieille Cité / près de Notre-Dame / parfois couve un drame”. (Sota el cel de París / s’aixeca una cançó... / Des de la seva vella Cité / a prop de Notre-Dame / de vegades es mastega un drama".
Aquesta nit molts ciutadans del món, que van experimentar un dia a París la conquista de la seva llibertat personal, han viscut un drama interior. París, la ciutat de l’eterna joventut, segons Stefan Zweig en el seu 'Mundo de ayer', veia cremar un dels seus símbols més emblemàtics. França, “la filla gran de l’Església” i el bressol de la laïcitat, és una realitat polièdrica com la seva figura hexagonal.
La imatge de Notre-Dame en flames no apaga la nostra afecció a la ciutat i a tot el que representa. Al contrari: encén l’esperança de la seva reconstrucció. Avui més que mai hem de repetir la cèlebre sentència de Humphrey Bogart a 'Casablanca'. “Sempre ens quedarà París”. La ciutat en la qual, com recorda Zweig, “estava permès parlar, pensar, riure, protestar, i en la qual cadascú vivia com volia, sociable o solitari, pròdig o amb escassetat, en la lluna o en la bohèmia”.
Sí, perquè més enllà del dany material en l’estructura de Notre-Dame, el foc que va enderrocar ahir a la nit la seva fletxa, ha ferit també el cor de molts ciutadans del món. Les paraules d’Éric Moulin-Beaufort, president de la conferència de bisbes de França, poden ser subscrites pels amants de París, amb independència d’ideologies i credos: “Notre-Dame es troba en el nostre paisatge interior, com una espècie d’evidència. És una part de la nostra carn que està danyada. És molt commovedor sentir aquest moviment universal d’emoció, de tristesa. No obstant, res en aquesta terra està fet per durar per sempre. Totes les catedrals tenen les cicatrius de la història”.
Tant de bo que la ferida oberta al cor de París cicatritzi aviat. La reconstrucció de Notre-Dame ha de ser un símbol del renéixer de la ciutat de l’eterna joventut i ha de ser també la imatge de la regeneració del calidoscopi multicolor que es projecta pels seus carrers i avingudes. Mentrestant, repetim amb 'La Môme' Piaf la tornada de la seva cançó: “Sous le ciel de Paris / s'envole une chanson... / De sa vieille Cité / près de Notre-Dame / parfois couve un drame”.
