Arquitectura contra el foc

Resulta molt curiós que aigua i foc, dos elements incompatibles, siguin els causants principals de la destrucció dels edificis. Secularment l’aigua de pluja, amb el vent i l’erosió, ha sigut la causa principal de la degradació de moltes obres arquitectòniques de rellevància. Però sobretot el foc, ha sigut el mètode més veloç i terrible per fer ‘tabula rasa’. Es pot indicar, que aquest segon i més eficaç sistema destructiu, l’incendi, ha sigut sovint causat per l’home. És a dir, que finalment el màxim depredador del patrimoni és el mateix ésser humà que prèviament l’ha erigit.

De forma voluntària i intencionada durant les guerres, o fortuïta i accidental, però per culpa seva, al cap i a la fi. Com en aquest cas candent de París. Però, a més, és també cert que tot edifici està constantment desafiant la llei de la gravetat, i que la tendència de tota construcció, és ensorrar-se. Qualsevol distracció o pertorbació ajuda a accelerar aquest destí final. Tot el que puja, baixa.

L’incendi de Notre-Dame podem enquadrar-lo, pel que sabem fins ara, com a negligència humana durant la seva reparació. Tal com va passar en el nostre Liceu el 1994, i moltes altres edificacions, que irònicament quan s’estan reparant, tenen un fatal accident. Resulta curiós com edificis històrics que han superat el pas dels segles, terratrèmols, o bombardejos aeris, col·lapsen finalment per una insignificant badada humana. Durant la Revolució francesa i en temps anticlericals de la Comuna, ja van intentar incendiar Notre-Dame, però amb prou feines van cremar uns bancs. I durant la Segona Guerra mundial va ser Hitler qui va estar a punt de carregar-se els principals monuments parisencs. Finalment, potser ha sigut un anònim operari enfilat en una bastida, fent servir la serra radial amb més afany i espurnes del preceptiu.

Una trista i llarga història

La desaparició d’importants monuments pel foc és una trista i llarga història que aquests dies anem rememorant. Des de la mítica biblioteca d’Alexandria d’abans de Crist, fins a la primera basílica de Santa Sofia a Constantinoble. Habitualment els edificis més incendiats han sigut els més simbòlics, temples, palaus i catedrals, precisament pel seu significat i durada temporal. De vegades per un simple llamp.

Però a mesura que ens acostem a l’època moderna, la tipologia del gratacel és la que es converteix en millor icona de torxa gegant. Els edificis en altura neixen a Chicago al segle XIX gràcies a les noves estructures d’acer, i a més de propiciar l’invent de l’ascensor, implementen les primeres mesures contraincendis. Les boques de reg del carrer ja no serveixen, les escales de bombers i les seves mànegues ja no arriben. Des de la tremendista pel·lícula 'El colós en flames’, tots hem percebut el potencial perill que implica ser tan amunt, sense un camí fàcil i segur de baixada. L’ensorrament de les Torres Bessones va ser el gran malson. Un gratacel de 352 metres a Dubai, anomenat premonitòriament The Torch –la torxa, no és broma–, ha patit dos greus incendis, el 2015 i el 2017. I el més alt del món a la mateixa ciutat, el Burj Khalifa amb 828 metres, es va incendiar parcialment el 2015. A Madrid la Torre Windsor de 105, amb el seu incendi presumptament provocat, ens va acostar un problema que semblava exclusiu d’Amèrica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per defensar-se del foc, arquitectes i enginyers fa segles que elucubren. El primer és construir amb materials no inflamables. Millor pedra i formigó que fusta i ferro. Tot i que cada material té els seus pros i contres en segons quines circumstàncies. Un drama recent va ser l’incendi de la torre Grenfell a Londres la façana de la qual estava recoberta d’un material aïllant altament inflamable. També s’han incorporat instal·lacions elèctriques més segures.

Un altre avenç notable ha sigut l’aplicació de 'sprinklers', o ruixadors, un circuit d’aigua que s’activa davant d’un incendi, preceptiu en edificis públics i d’alta concurrència. Però sobretot l’afany principal davant d’un incendi és salvar els ocupants. Per a això existeix una exigent reglamentació, que obliga a situar diverses escales, i convertir-les en sector d’incendis, és a dir zones segures, que puguin quedar aïllades d’altres sectors en flames. Per això, tot i que als arquitectes ens fastiguegi veure tants cartells d’'exit', tants extintors i escales encaixonades amb pesants contraportes, almenys ens reconforta saber que els nostres edificis, tot i que una mica més lletjos, seran més segurs.