A través de les flames

“Jo mai havia sentit una missa com aquella. La volta de l’església escalabrada, les parets fumades i escantellades, els altars destruïts, absents, i aquell gran buit negre al fons, on hi va haver l’altar major, el paviment invisible sota la pols de la runa, cap banc per seure...”. Aquestes paraules van ser escrites en català. Publicades el 18 de desembre de 1909. Van brollar fàcils, del dolor, però els va costar veure la llum. Censura, retards... Eren temps complicats. Barcelona encara mostrava les ferides de la Setmana Tràgica, quan una multitud va ocupar els carrers en protesta per l’enviament de reservistes a la Guerra de Melilla. La majoria, homes de mitjana edat, pares de família i pobres, prou pobres per no poder pagar el cànon de 6.000 rals que alliberava d’anar al front. La injustícia va ser l’espoleta d’una protesta violenta contra múltiples explotacions. Barcelona va cremar i, mesos després, el poeta Joan Maragall escrivia tres articles. En el primer denunciava la injustícia social. En el segon demanava l’indult per als condemnats a mort. I en el tercer descrivia les seves sensacions a l’assistir a missa a una església cremada: “Destruint l’església ha restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es va fundar per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els plens d’odi...”.

Notícies relacionades

Passió, mort i resurrecció de Notre-Dame

Arquitectura contra el foc

Notre-Dame no va ser cremada per les mans enfurismades per la injustícia, aquesta vegada no. Però els seus carreus ennegrits conserven la memòria de múltiples lluites. Elevats per enaltir la monarquia i l’Església, menyspreats per la revolució, enaltits un altre cop per l’alè de les lletres. El que s’ha cremat és irreemplaçableirreemplaçable. Per als que van tenir la sort de veure-ho, quedarà a la seva memòria. Per als que no, tindran les imatges i la imaginació que, a la fi, és el salconduït més antic, més barat i més segur per viatjar pel temps i l’espai. Són molts els que la van plorar al sentir que un bé propi es perdia per sempre.

Notre-Dame continua dreta. Delmada, mutilada, però ha resistit. Ara s’obre el debat de què fer amb ella. No sembla que es contempli el més simple, el reforç de la seva estructura i la continuïtat del buit deixat per les flames. L’església encara cremava quan les grans fortunes es van posar al servei de la seva restauració. Una allau de donacions milionàries per a una ciutat en què els refugiats dormen als carrers i els ‘armilles grogues’ cremen la seva ira. No hi ha ofrenes per “als pobres, els oprimits, els desesperats, els plens d’odi...”. Les catedrals es van aixecar amb els delmes del poble, Notre-Dame tornarà a brillar també amb les deduccions fiscals de què es beneficiaran els més rics. I, al final, continuarà sent un símbol d’Europa. La més magnífica exhibició de la desigualtat.