"Concilia... ¿què?"

¿Què poden tenir en comú una escriptora, una periodista, un pediatre, una psicòloga, una filòsofa, una demògrafa, un neuropsicòleg infantil, una psiquiatra, una professora i un tècnic de so? Possiblement més d’una cosa, i a més la llista d’oficis podríem allargar-la, però en el que coincideixen –segur– és que les passen de tots colors per conciliar.

El tècnic de so es diu Roberto Fernández, i a l’última gala dels Goya, on va recollir un premi per 'El reino', va sorprendre i va commoure a parts iguals al relatar la seva odissea de compaginar el rodatge i muntatge de la pel·lícula amb el naixement dels seus bessons. El seu va ser un crit inesperat, per això va tenir tant valor; almenys durant uns dies va posar sobre la taula un problema que afecta milions de famílies, però del qual es parla poc i malament.

En un país on la tendència de moda és fer bo aquell famós acudit de bascos: “¿Per a què perdrem temps parlant si ho podem resoldre a hòsties?”, m’arriba com una glopada d’aire fresc un llibre que planteja aquest assumpte sense dogmes ni judicis de valor. 'Conciliaqué', escrit per la periodista –i mare, i dona– granadina Maika Ávila, és una denúncia de la trama econòmica, política i patriarcal que obliga –de vegades amb subtilesa, sovint per collons– les dones a carregar amb el pes més gran. María Jesús Álava, prestigiosa psicòloga, una de les moltes veus que apareixen al llibre, ho té claríssim: “Encara que la legislació hagi avançat, ara és més difícil conciliar que fa 15 anys”.

Notícies relacionades

¿Per què no s'amplia el permís de maternitat?

Deixeu-nos criar

'Conciliaqué' no és una guia pràctica ni un llibre d’autoajuda; planteja més dubtes que certeses, però té l’enorme valor de mostrar angles i mirades molt diferents sobre un assumpte tan complex. ¿Fins on s’haurien d’allargar els permisos de maternitat? ¿I els de paternitat, han de mantenir-se com a intransferibles? ¿Existeix l’instint maternal, o és una enganyifa? ¿Ens van enganyar amb la incorporació de la dona al mercat laboral? ¿És sa que els nadons dormin per costum amb els pares o no? ¿Es pot ser dona treballadora i mare alhora? No vivint com un pollastre sense cap, s’entén, no corrent tot el dia.

La veritat és que no es defuig cap dels elements relacionats amb el tema, però sempre des del convenciment que la llibertat individual –o de parella– està per sobre de qualsevol convenció. Cada lector –o lectora– està convidat a treure les seves pròpies conclusions. Jo em quedo amb tres; primera: la batalla de veritat, el que s’amaga rere aquest problema, és un model de capitalisme de precarietat. Ho diu la demògrafa Teresa Castro: “El problema és la precarietat, no que neixin menys nens”. Segona: sense conciliar no hi ha benestar social i sense això estem abocats al fracàs personal. Tercera, molt bàsica i per a mi decisiva: conciliar és trobar-se a gust, viure en equilibri; tant si tens fills com si no. I això val per a dones i per a homes. ¡Espavilem-nos!