Redondo, Bertín o Aristòtil

Els entenc. És impossible orientar-se. Jo que porto gairebé una desena de campanyes electorals a sobre amb prou feines aconseguia separar el gra de la palla quan per complicar les coses va arribar aquesta accelerada trumpització de la nostra arena política. I és clar, un podria estar temptat de creure que o la meitat de la classe política s’ha tornat idiota o s’han convençut que ho som els altres. ¿O potser hi ha alguna cosa més?, ¿a què es deu tanta aparentment inconnexa heterogeneïtat en les estratègies per convèncer la immensa bossa d’indecisos?

D’una banda ens trobem el grup dels que aposten per la simplificació extrema dels missatges generals. La seva estratègia és senzilla, definir amb claredat l’adversari –Sánchez– i quedar-se amb tot el vot rebuig. I per evitar el rebuig propi el millor és, evidentment, no sortir dels llocs comuns.

Aquesta estratègia compta amb un component 2.0, és a dir, l’afinament acurat de les píndoles comunicatives particulars, les que no surten a la televisió però ens bombardegen des de xarxes socials i aplicacions de missatgeria instantània. Aquests missatges estan adaptats i dissenyats per al seu impacte òptim, tal com vam veure a les campanyes electorals de Trump, Bolsonaro o el ‘brexit’. La idea és senzilla, ¿ets fan de ‘The Walking Dead’?, t’enviem propaganda a Facebook sobre els avantatges del mur per deixar fora ‘els zombis’; ¿ets un conspiranoic?, et llancem un missatge per Whatsapp sobre l’aliança del comunisme internacional per imposar la ideologia de gènere; ¿ets un europeista convençut al Regne Unit?, no et preocupis, t’arribarà per algun mitjà personalitzat una enquesta que garanteix la victòria del ‘remain’ perquè t’estalviïs l’esforç d’anar a votar.

Per aconseguir aquesta campanya franctiradora els experts en màrqueting digital parteixen d’un consens sobre el fet que ‘la nostra forma de ser’ pot determinar el vot. És per això que recerquen –‘big data’, demoscòpia, psicometria– al substrat més profund de la nostra personalitat, provantd’identificar allò que defineix com responem i ens comportem. Compte, ¡al marge del nostre codi ètic o de valors! En aquesta àrea la majoria de psicometristes del gremi concorden en fer servir el model OCEAN, per les sigles en anglès d’obertura, consciència, extroversió, amabilitat i neurosi. ¿Ja ho van entenent, oi? L’embolcall de la píndola comunicativa via Whatsapp o Facebook per a un neuròtic exigirà lògica conspiranoica, mentre que a un perfil obert caldrà dirigir-li missatges dissenyats amb un fort ‘attrezzo’ d’integració i tolerància.

Però la cosa no s’acaba aquí. Tots nosaltres analitzem la realitat amb les ulleres d’un ventall de valors i principis ètics. I no, no són –o almenys no només– els valors de l’esquerra i la dreta. La concepció d’eix únic del nostre codi de valors ha demostrat ser clarament insuficient per a una societat que és si més no biconceptual. Abunden els individus que no encaixen en la vella classificació. Aquells que mentre són amants de la natura són religiosos convençuts, confrares entusiastes esquerrans recalcitrants, militants de les llibertats civils ultres de l’austeritat econòmica... I com bé ens advertia Rokeach un valor pot ser definit com la racionalització socialment acceptada d’una necessitat vital. Una vegada realitzada l’operació cognitiva de traducció s’assentarà una creença duradora en la preferibilitat d’un comportament respecte a un altre i aquests valors justificaran comportaments, arguments polítics i línies d’acció en el nostre comportament diari.

Els valors –aquestes guies de comportament– presents en diferent varietat i intensitat en la societat s’assenten sobre la interacció irreproduïble d’experiències històriques, rituals culturals, litúrgies nacionalistes, influxos socioeconòmics, ecosistemes mediàtics, etcètera i poden ser mesurats, catalogats i classificats. Existeix una bibliografia demoscòpica amplíssima sobre l’assumpte, des dels treballs d’Inglehart i Welzel i els seus eixos secular/tradicional i material/postmaterial als de S. Schwartz que identifica fins a set indicadors per definir la importància per a cada individu del desenvolupament personal o grupal, el respecte per les normes i jerarquies o la igualtat, la seguretat personal o la recerca de nous horitzons, l’anhel d’èxit o l’esperit d’equip, entre altres.

Per als politòlegs cada articulació coherent de valors pot arribar a constituir un ‘target’ electoral. Allò que el nostre cunyat recita no és altra cosa que això, la concreció d’una de les múltiples possibles articulacions hegemòniques de valors concrets. Prémer aquestes articulacions és clau per aconseguir la identificació de l’elector amb el candidat i per aconseguir-ho és precís activar els marcs discursius (en la terminologia popularitzada per Lakoff, el guru del partit demòcrata nord-americà) que disparen conceptes i idees que componen universals, llocs i sentits comuns que activen els nostres codis de valors. Posats en el nostre codi conductual, a la nostra guia bàsica de funcionament, molts d’aquests marcs teòricament fàcilment falsables acaben resultant indestructibles. Són aquests marcs els que com deia repeteixen els nostres cunyats: tots els polítics són iguals, la majoria dels subsidiats no necessiten l’ajuda, els immigrants s’aprofiten dels nostres serveis públics, tots els catalans són garrepes, els andalusos ganduls i els madrilenys xulos, etcètera, són marcs que defineixen també els temes que sota cap concepte haurien d’entrar en campanya perquè constitueixen marcs adversos a un o un altre partit: l’SMI per al PP, l’indult per al PSOE, Veneçuela per a Podem...

I per si fos poc, per rematar la feina de la complexitat de l’escenari, entren en joc les emocions, aquests catalitzadors en ocasions, polvoritzadors en d’altres, de tot l’anterior. Sobre aquesta qüestió abunden les versions. Hi ha qui planteja que les emocions positives arrasen amb la raó, actuen anul·lant-la i aquesta seria la causa que seguidors de partits com Vox siguin inassequibles al descoratjament malgrat ser retratats dia rere dia com el que són, una corda d’illetrats retrògrads engreixats per salaris públics. Segons aquesta tesi els qui s’han‘enamorat’ d’aquesta formació no són susceptibles de ser convençuts amb arguments, cauen rodons la primera vegada que van a una cita amb Bertín.

D’altra banda la por, tantes vegades titllada de catalitzador de la irracionalitat, podria jugar l’efecte contrari en política, cristal·litzant la racionalització de les diferents opcions per evitar el perill, escollint la més segura, la que ofereix més certeses (¿no els sonal’estratègia d’Iván Redondo, director del Gabinet de la Presidència de Pedro Sánchez?).

Els indecisos no són per tant un cos homogeni, ni en els seus interessos ni en la forma en què se’ls interpel·la. Des del votant que abomina un govern de dreta i dubta entre Podem i el PSOE en funció de l’assignació de l’últim escó de la seva província, al votant enervat, que votarà amb les tripes; del votant que s’orientarà en funció dels seus interessos particulars i les propostes concretes dels partits en aquesta matèria –llibertats civils, vivenda, impostos...– al votant que es deixarà portar per les emocions i impulsos que li desperta l’últim tema de l’agenda.

Notícies relacionades

El fanatisme caní

Soliloquis i flasques

Totes aquestes són les estratègies dels partits per convèncer-los, però no ho oblidin, la paraula, i el vot, almenys el 28 d’abril, són seus.

Assessor en el Centre Llatinoamericà de Geopolítica (CELAG) i exsecretari d’organització de Podem