'Brexit', amb angoixa i sense dreceres

Diumenge, set de la tarda. Els diners no tenen bandera al bar de l’Hotel Chiltern Firehouse, una antiga estació de bombers de 1887. No es poden fer fotos, però sí es poden prendre algunes notes. Cames a l’aire de tots els colors a la primavera que no arriba. Silicona, ostres, xampany i la coctelera, sonora i una mica decadent, agitada sense treva fins a l’última llàgrima de ginebra. La ressaca és una autopista extasiada fins a la següent ressaca en aquestracó aliè a la bogeria políticaque atrapa el Regne Unit.

Torno a Londres i no m’acostumo a la gran paradoxa: la ciutat més cosmopolita d’Europa viu atrapada en una gran regressió atàvica sense sortida aparent. El ‘brexit’ no existeix. És una perversa utopia que batega als cors malenconiosos de molts anglesos, però el ‘brexit’ no és corpori; té dates que no arriben. No obstant, ho inunda tot,tret dels llocs per a ricscom Chiltern Firehouse.

Sabors inconfusiblement locals

Compro mantega, llet i pa de motlle. La bandera britànica promet sabors inconfusiblement locals a les etiquetes de cada producte. Imagino que les banderes, convenientment agitades, no deixen veure la pàtria dels qui aixequen les ciutats. Llegeixo que comença el judici del terrible atemptat de Borough Market, del 2017. Tornen els herois als diaris, com Ignacio Echevarría, que va morir a contracorrent, patí en mà, per salvar qualsevol desconegut.

El Museu Britànic és ple de gom a gom. Visito ‘Amor i angoixa’, la imponent exposició del pintor noruec Edvard Munch, conegut pel seu quadro ‘El crit’. Els seus personatges solitaris viuen atrapats en un estat constant d’ansietat i decepció amb l’amor lliure, la salut o la solitud. La vida no va ser el que els van explicar a Munch i al seu cercle d’amics de Kristiania, l’antic nom d’Oslo.

Imagino molts experimentant aquests dies l’ansietat i la tristesa dels personatges de Munch. Ni el ‘brexit’ ha arribat com van prometre els polítics després d’haver guanyat el referèndum del 2016, ni tampoc s’ha revertit aquesta decisió fatal. El país viu en uns llimbs permanents, amb un peu fora d’Europa i amb un altre conscientment lligat a dins. ¿Com saltar amb un paracaigudes més o menys resistent si es té por de les altures? El país ha canviat, però el pragmatisme britànicno ha desaparegut del tot.

Als qui els van prometre un ressorgiment postimperial, se’ls ha brindatuna primera ministra que suplica pròrroguesper les capitals europees. Els qui volen seguir a Europa es mobilitzen cada vegada més, però estan esgotats de repetir l’essencial: tota decisió democràtica hauria de poder ser revisada. I viuen segrestats perJeremy Corbyn, el líder laboristaque mai va creure en Europa.

El pròxim pas de rosca serà el 23 de maig. El Regne Unit celebrarà eleccions europees tres anys després d’haver expressat el seu desig de sortir de la UE. L’inqualificable Nigel Farage, que ha fet de la burla antieuropea un molt rendible mode de vida a costa del contribuent, es prepara per a la reelecció amb laseva nova formació, El Partit del Brexit. Els ‘tories’ de May podrien ser engolits mentre Boris Johnson i altres irresponsables històrics –ja saben: el poder pel poder, tot i que arrasem amb tot– preparen la seva enèsima conspiració cega per fer fora May.

La metàfora del palau de Westminster

El Financial Times dedica un article al deteriorat estat del palau de Westminster, l’enèsima metàfora de les hores baixesque passa la democràcia britànica. Fa poc van aparèixer goteres a la sala on els diputats fan els debats més crucials que ha viscut el país en dècades. Un informe del 2016 advertia: “Si no s’hi fan reformes urgentment, una catàstrofe imminent o petits danys incrementals podrien deixar l’edifici inhabitable”.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La ràdio matinal de LBC informa al camí de l’estació de tren: un diputat britànic ha comparat amb els nazis els ‘tories’ partidaris del ‘brexit’. Se li han demanat explicacions. Assegura que la seva comparació no és prou cruel.

El tradicional taxi anglèsen què viatjo, icona de tantes pel·lícules, inconfusiblement alt, negre i allargat, disposat per a la conversa enfrontada de passatgers, és una versió moderna de la marca LEVC TX. El conductor explica orgullós que té una autonomia pròxima a les 100 milles. No està gens malament per a un cotxe elèctric. Es fabriquen a Coventry, al centre d’Anglaterra, peròl’empresa propietària és xinesa i es diu Geely. El camí del ‘brexit’ no té dreceres.