Partit d'anada

L’arribada dels candidats, decidida per sorteig com la resta dels torns del debat, ens ha donat algunes pistes interessants. Pablo Casado ha arribat amb la seva dona, Isabel Torres; Albert Rivera, sol; Pedro Sánchez amb el seu director de gabinet i assessor estratègic, Iván Redondo; i finalment Pablo Iglesias també en solitari. Tots han reconegut les seves “ganes de debatre” i tots, menys Sánchez, han afirmat que estaven tranquils.

Aquest partit d’anada ha durat 100 llargs minuts. Un combat sense treva on els quatre candidats han espremut els seus enfocaments estratègics, tot i que sembla que els millors cops se’ls han reservat per al partit definitiu de tornada. Aquest primer debat servirà per mesurar l’eficàcia de cada estratègia. Demà veurem canvis, segurament.

Pablo Iglesias, a per feina

Pablo Iglesias ha apostat per un 'look' en mànigues de camisa ben arremangades i així se l’ha vist: a per feina. Els seus rivals han sigut previsibles en relats i, també, en corbates, vestits i colors. Albert Rivera, proveït amb un munt de papers, cartrons de gràfics i fotos, amb bolígraf i polsera taronja, ha sigut hiperactiu en iniciatives, documents i també en interrupcions. Massa “paperets”, com ha dit Iglesias que ha sabut ocupar l’espai progressista que Sánchez ha deixat buit, algunes vegades.

Sánchez ha sigut vacil·lant, amb menys claredat en els seus conceptes que en altres ocasions, menys en la posició sobre la independència a Catalunya o la violència masclista on ha estat ferm. Ha invertit tant temps a no perdre que pot haver acabat sense puntuar al no ser clar en algunes preguntes directes. Sánchez, que ha retret a Rivera la seva decepció pel cordó sanitari al Partit Socialista, ha sigut l’únic que ha recordat el rival absent: Vox. Casado, potser, ha sigut més presidencial en aquest debat que en tota la seva gestió com a president del PP i durant tota la campanya. La seva moderació calculada pot haver atret votants que dubten amb Ciutadans i amb el PSOE.

El moderador ha animat el debat amb els seus consells de 'coach' i encoratjava els candidats “que podien perdre’s una mica el respecte... educadament”. No ho ha aconseguit: no ha sigut el debat aspre que s’esperava. El debat ha sigut dens en les propostes. Impossible seguir-les, comparar-les, contrastar-les. I molt menys entendre els gràfics que, inevitablement, han tret Casado, Sánchez i Rivera per reforçar els seus arguments amb gràfics de barres. Tot això esquitxat de paraules i expressions col·loquials: la gent no és idiota, l’estel de l’alba, l’hàbit no fa el monjo, ‘eurazos’, no sap enganxar un segell, senyor Sánchez baixi del Falcón o ‘vaya chapa’.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Iglesias ha reivindicat les propostes davant els adjectius qualificatius, però al final cada rival ha buscat la seva etiqueta, la seva paraula marca. Rivera ha trobat la seva: el senyor Torra. Iglesias: la Constitució. Sánchez: el detector de mentides i veritats. I Casado: les esquerres.  

“Jo t’he preguntat Pedro, fins a dues vegades, si rebutges pactar amb Ciutadans”, va preguntar per tercera vegada un Iglesias gairebé bíblic. No hi va haver resposta. La nit, malgrat l’escapisme del candidat socialista, acaba amb dos blocs ben diferenciats. Partit d’anada. Demà el de tornada, i definitiu. Comença la campanya just quan acaba.