Dues lliçons d'abril

Aquest mes d’abril rememorem dos esdeveniments que van commoure al món. S’han complert els 27 anys del començament del setge de Sarajevo el 5 d’abril del 1992, i els 25 de la guerra de Rwanda,els 25 de la guerra de Rwanda, el 6 d’abril del 1994. Sens dubte és imprescindible recordar els fets d’aquells anys per reflexionar.

La declaració d’independència de Bòsnia i Hercegovina va ser el detonador d’un conflicte larvat i precedit de manifestacions contra la guerra. L’atac a Sarajevo va inaugurar un dels episodis més sagnants i descarnats del segle XX. Aquesta situació es va mantenir entre el 1992 i el 1995. Quatre anys d’horror en el qual es van comptabilitzar més de 14.000 morts, dels quals 1.601 van ser nens. Sobre aquests fets han respost davant la justícia internacional amb cadena perpètua tant el llavors president serbobosnià Radovan Karadzic, com el seu braç armat, el general Ratko Mladic, 'el carnisser de Bòsnia', com els principals responsables de la matança.

Sarajevo, a més, és un toc d’atenció a les societats europees, ja que amb la seva permissivitat van tolerar les morts dels que sortien a buscar aigua, anaven a l’escola o a comprar el pa. Aquesta permissivitat i inacció va quedar excel·lentment retratada a la pel·lícula 'En tierra de nadie' (2001) del director Danis Tanovic. La lenta i erràtica reacció de la flamant UE resultant de Maastricht deixava en el desemparament una ciutat, un territori que, tal com explicaven les cròniques periodístiques, estava a només tres hores de Brussel·les. Va ser llavors quan va tenir lloc la primera onada de refugiats cap a les portes europees i que va provocar l’aprovació de la directiva de la UE per a la concessió de protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades que amb la crisi Síria els estats no han volgut adoptar. Sens dubte, llavors, una part important d’Europa moria a la capital de Bòsnia.

Fa uns dies Bernard-Henri Lévy apuntava que els fets de Sarajevo van donar començament a una sèrie de nous Munic, amb referència al pacte firmat pels aliats amb l’Alemanya nazi el 1938 en què se cedia a les demandes alemanyes en relació amb els Sudets. I no anava desencaminat, després de Sarajevo, va venir Rwanda; i després, Líbia i Síria.

I precisament també aquests dies s’ha complert l’aniversari del genocidi rwandès. En aquesta ocasió les xifres de víctimes ascendien al milió de persones massacrades i entorn d’unes 250.000 dones violades. Igual que durant el conflicte de Bòsnia una part dels crims han sigut jutjats i condemnats per la justícia internacional amb un saldo de 93 sentències condemnatòries. En els dos casos, aquests conflictes van descarregar tota la seva cruesa sobre la població civil; es van utilitzar les dones com a armes de guerra, es van assassinar nens de manera indiscriminada, mentre la societat internacional no va fer tot el que estava al seu abast per parar la matança.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Bòsnia i Rwanda van ser en els 90, ara són Síria i Líbia. Europa ha d’actuar, i les seves societats no poden continuar impassibles davant del que passa en aquests països. És imprescindible rescatar la nostra història, veure què es va fer bé i què es va fer malament. Però sobretot és fonamental actuar per evitar que tornin a passar coses com les de Bòsnia i Rwanda. Ja anem tard.

---

Professora de Ciència Política a la UCM i investigadora sènior a l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals (ICEI)