Ser o no ser català

Hauria sigut senzill. N’hi havia prou amb una disculpa, alguna picada d’ullet simpàtica i unes gotes d’ironia. D’enginy n’hi sobra. “Quatre espanyols debatent què fer amb Catalunya sense que els catalans tinguin veu. Això ha sigut el debat. Això és Espanya”. I aquest va ser el tuit de Toni Soler per descriure el debat entre els quatre principals candidats a la presidència del Govern: dos madrilenys, un castellanolleonès i... un català. L’enrenou va ser important. Negar a una persona la pertinença a una comunitat per la seva ideologia no és una insignificança. I menys una broma. Soler no va ser l’únic que va barrejar fòbies i identitats, també algun polític independentista va lliscar pel tobogan de l’exclusió. Que Soler sigui el comunicador estrella de TV-3, el còmic que fa riure, al qual respecten i admiren centenars de milers de persones, afegeix més irresponsabilitat al missatge.

Curiosament, potser tot es tracti d’amor, que pot ser el millor o el pitjor dels sentiments quan s’associa a una ideologia. Soler deu pensar que Albert Rivera no estima Catalunya al voler-lalligada de mans en un 155 etern. Però l’amor sempre és particular. I hi haurà qui cregui que no es pot estimar un tros de terra i fracturar-la i posar en risc la seva convivència. Però no s’ha de descartar que la rosa i el drac facin el seu efecte. Potser, entre firma i firma, Soler s’anima a publicar una disculpa. L’obsolescència d’aquest article seria una gran notícia.