¿El final del conflicte sirià?

La captura de l’últim bastió de l’autodenominat Estat Islàmic (EI) en territori sirià ha reobert el debat sobre la imminència del final del conflicte. Tot i que encara és aviat per llançar les campanes al vol, és evident que les forces rebels no han deixat de perdre terreny en els últims anys i que, a poc a poc, els focus de resistència al règim sirià s’han anat diluint. Així les coses, el president Bashar al-Assad es podria veure temptat de proclamar la victòria, malgrat que encara no controla la totalitat del territori i queden encara nombroses incògnites per aclarir.

La primera té a veure amb el futur del Rojava, el Kurdistan sirià, i de la resta de zones sota control de les Unitats de Defensa Popular (YPG), que representen una quarta part del país i que, a més, allotgen els principals pous de petroli i gas. Les forces kurdes, que compten amb el suport nord-americà, han tingut un paper determinant en la derrota militar de l’EI i reclamen, com a recompensa, l’establiment d’un Estat federal. Aquest projecte té la frontal oposició no només del règim sirià, sinó també de Turquia. El primer perquè considera que debilitaria l’Estat central i el privaria d’importants ingressos, el segon perquè tem un efecte dòmino pel qual els kurds turcs també elevin el llistó de les seves demandes i reclamin una autonomia més gran d’Ankara.

La província del nord d’Idlib

La segona incògnita incumbeix a la situació d’Idlib, la província del nord on s’han atrinxerat les últimes faccions rebels després de la firma de diferents acords d’alto el foc i desescalada a la resta del país. En l’actualitat, la província acull dos milions i mig de persones i uns 60.000 combatents. En cas de capturar el territori, el règim podria rabejar-se amb els milicians i amb els seus familiars. Per aquesta raó, una eventual ofensiva contra el bastió rebel provocaria una nova crisi humanitària i l’arribada de centenars de milers de refugiats a Turquia. La prioritat d’Erdogan és mantenir l’actual alto el foc a Idlib, fins i tot a costa de congelar l’ofensiva tantes vegades anunciada contra les YPG, que rebutgen tant els EUA com Rússia. No obstant, aquesta situació no es podrà mantenir indefinidament.

L’última incògnita, però no per això menys important, està relacionada amb el futur de l’EI. Malgrat el retrocés territorial, la seva ideologia continua comptant amb significatius suports no només al Pròxim Orient sinó també a la resta del món àrab. El clima de violència, destrucció i sectarisme imperant a la zona podria crear les condicions adequades perquè torni a ressorgir de les seves cendres. Raqqa i Mossul, els feus del grup terrorista, han resultat completament destruïdes i no existeixen plans per reconstruir-les, el que podria intensificar el ressentiment de la població cap als règims sirià i iraquià i crear les condicions per a un nou aixecament. No seria ni la primera ni l’última ocasió que una organització gihadista guanyi el suport de la població oferint aquells serveis que els governs són incapaços de prestar.

La recompensa a Rússia i l’Iran

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El conflicte, per tant, està lluny d’haver finalitzat. A més, s’ha de tenir en compte que Bashar al-Assad haurà de fer front a una important càrrega que hipotecarà el seu futur, ja que haurà de recompensar Rússia i l’Iran per la decisiva ajuda que li han donat en els últims anys i que li ha permès mantenir-se en el poder. Tot i que l’economia siriana està delmada per vuit anys de guerra, el cert és que el país continua atresorant importants jaciments d’hidrocarburs i de minerals que, en un futur, seran explotats per Rússia i l’Iran, els nous amos de Síria.

Davant d’aquesta escassetat de recursos, el règim pretén aprofitar la reconstrucció per recompensar els seus aliats domèstics. De fet, els primers projectes de reconstrucció de les zones devastades per la guerra, com ara Marota City i Basilia City, ja han sigut assignats a empresaris pròxims o familiars directes del mateix president, una vegada que els terrenys han sigut expropiats als seus legítims propietaris. En els últims mesos, Assad ha insistit, una vegada després d’una altra, en la necessitat que la comunitat internacional s’involucri en aquesta tasca, que el Banc Mundial estima que tindrà un cost de 300.000 milions d’euros. Damasc pretén que la Unió Europea s’impliqui en aquest esforç, ja que interpreta que permetria el retorn d’una part substancial dels sis milions de refugiats sirians, l’assistència dels quals s’ha convertit en una càrrega inassumible per als països de l’entorn.