Al contraatac
Després de Sant Jordi
I l'endemà, un s'ha de tornar a posar a treballar, com si tot hagués sigut un miratge. Però no ho va ser, només era Sant Jordi
zentauroepp47860300 sant jordi190423103644
Mai he desitjat ser escriptora ni editora. Mai m’ha agradat el dia de Sant Jordi. A la meva família d’editors, Sant Jordi no era una festa, era un dia de feina –de vegades era un calvari, publicàvem llibres molt literaris i sovint d’autors morts, que no són mai els més populars per Sant Jordi ni els que més venen–, mai he somiat que algun dia estaria firmant llibres (¡escrits per mi!) per Sant Jordi. Em segueix semblant un miracle, una casualitat i una bogeria.
De fet, mai aconsegueixo quedar-me assegudeta una hora sencera a la cadira que m’és assignada en cada parada. M’aixeco, m’assec, em torno a aixecar, empipo i interrompo l’autor que tinc al costat, xerro amb les persones que tinc al darrere, sento desitjos de fuga en cada moment, com una nena que està fent una trapelleria i és delatada per l’excitació, els nervis i les rialles.
M’han portat galetes casolanes per Sant Jordi, i xocolatines. I una vegada fins i tot em van portar una mona (de les de Pasqua). He vist que Proust continua viu en nois joveníssims que em venen a veure i que em diuen que l’estan llegint, i que fins i tot s’assemblen a ell físicament: cutis pàl·lid, cabells foscos, mirada sensible. Una vegada li vaig dir a una noia que m’agradava el collaret que portava, un finíssim fil vermell amb diminutes floretes. Se’l va treure sense dir ni piu i me’l va donar (el tinc guardat entre les meves altres joies valuoses).
M’he adonat que els escriptors, tot i que de lluny puguem ser competitius i de vegades fins i tot malèvols, en les distàncies curtes ens fem amics amb molta facilitat, ens agradem, ens interessem. Va ser un gran honor saludar ahir Vila-Matas, veure de nou Carlos Zanón –i pensar una altra vegada que és un gran paio i que algun dia serem amics– i veure Fernando Aramburu de lluny.
Per Sant Jordi he conegut membres de la meva família paterna que ni sabia que tenia i, no obstant, al veure’ls, he reconegut amb alegria uns ulls blaus, un somriure, un nas.
Ahir em va venir a veure un senyor extraordinari per dir-me simplement que ell també havia estimat Ana María Moix, i que també la recordava. I el gran Juli Capella, que passava per allà, es va aturar un moment i també vam parlar de família i d’amors comuns.
I venen dones que, sense ser de la meva família ni conèixer-les de res, sento a l’instant que són germanes i no puc evitar allargar la mà i agafar la seva o intentar demostrar-los d’alguna manera que les he reconegut.
He vist desfilar part de la meva vida davant de la parada i he vist passar vides que haurien pogut ser la meva o que en part ho han sigut.
I l’endemà, un s’ha de tornar a posar a treballar, com si tot hagués sigut un miratge. Però no ho va ser, només era Sant Jordi.
Notícies relacionades
