Arrest domiciliari, i no presó provisional

Sandro Rosell i cinc persones més han sigut absolts per la Sala penal de l’Audiència Nacional d’un delicte de blanqueig de capitals. Eren innocents i mai hauria hagut de decretar-se la presó de dos d’ells.

En substància, la investigació s’inicia perquè la Fiscalia nord-americana demana informació a Espanya sobre comissions il·legals i suborns en què s’implicava funcionaris de la FIFA i altres persones entre les quals va sortir el nom de Sandro Rosell. A partir d’allà, la fiscalia espanyola, obrant sobretot a través de la policia judicial, comença la investigació, potser massa condicionada per aquestes informacions nord-americanes i per notícies periodístiques sensacionalistes publicades al Brasil que apuntaven a un gran escàndol. Així acaba concloent la policia en un informe que els acusats haurien comès diversos delictes relacionats amb la corrupció. Finalment la fiscalia va acusar per un delicte de blanqueig de capitals.

Doncs bé, la Sala, després de l’examen de la documentació i l’interrogatori de la policia actuant conclou que no hi va haver res més que tasques d’intermediació, amb la complicació societària i financera pròpia d’aquestes operacions, que impliquen habitualment diverses societats i negocis que s’entremesclen entre si. Es tracta d’operacions per a la comprensió de les quals es requereix una completa formació en matèria econòmica que, no ens enganyem, no posseeix la policia, per molt que se li encarreguin aquestes investigacions. I que només amb prou feines atresoren jutges i fiscals, ja que la seva formació és gairebé exclusivament jurídica.

Insostenibilitat de les acusacions

Massa juristes passen de puntetes per aquests assumptes tan de dret econòmic. Sigui com sigui, el fiscal dona per bona la tasca de la policia, la valida el jutge d’instrucció amb una reflexió massa superficial en ocasions, i només quan s’arriba a l’etapa de judici, quan per fi hi ha jutges aliens a la investigació i, per tant, no tan compromesos amb els seus òrgans responsables, s’escolta realment les defenses, que aconsegueixen evidenciar que la investigació estava una mica més que coixa. De vegades, com sembla haver sigut el cas, els jutges enjuidiciadors s’adonen de la insostenibilitat de les acusacions quan llegeixen els escrits inicials de la fiscalia i de les defenses. És possible que per això decidissin deixar lliure Sandro Rosell de bon començament.

¿Feien falta gairebé dos anys de presó provisional amb una precarietat així en el fonament de l’existència del delicte? Òbviament, no. Obliden molts jutges d’instrucció –i molts fiscals– que el primer pressupost per decretar presó provisional és que consti en la causa un fet amb caràcters de delicte que puguin atribuir sense titubejos a l’imputat. Que “consti”, no que se sospiti, s’hipotetitzi, s’imagini o s’elucubri. Això és així perquè la llei vol expressament que no es privi de llibertat les persones tret d’en casos excepcionals d’especial evidència dels fets investigats. No obstant, obnubilats tantes vegades per un terror irracional a la fuga dels imputats, jutges i fiscals opten per la presó, sense considerar tan sols –al contrari del que la llei ordena– la procedència de mesures més suaus, com l’arrest domiciliari amb vigilància electrònica, que hauria de ser la mesura cautelar habitual en els casos de risc de fuga, o de risc de reiteració delictiva no-violenta.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

No obstant, la regulació legal és pobra, i això hauria de canviar amb extraordinària urgència. Però mentre no ho fa –que lents són de vegades els legisladors–, els jutges d’instrucció no haurien de dictar tantes presons provisionals, ni demanar-les els fiscals, ni empenyorar-se aquests últims en acusacions la substància de les quals saben que és feble, perquè aquestes acusacions han de desaparèixer amb la presumpció d’innocència. No han de ser portades a judici. En tot cas, és urgent la completa regulació de l’arrest domiciliari amb vigilància telemàtica, i la implementació per part dels ministeris de Justícia i Interior de les mesures necessàries per possibilitar-ho amb facilitat en qualsevol cas. Haurien de ser a casa seva massa persones que dormiran aquesta nit a la presó.

Finalment, aquell que ha estat pres provisionalment i després és absolt, hauria de tenir dret a una indemnització. La seva obtenció és un autèntic calvari administratiu i judicial. Tant de bo el Tribunal Constitucional canviï aviat aquesta situació. Té molt aviat una oportunitat per a això.